Slowdive ha entregat un disc que difícilment se situarà al costat de Souvlaki, que per cert fa el seu 30 aniversri aquest any. Més perquè el temps juga en contra i la voràgine que vivim no dóna peu a això. Tot i que la qualitat lliurada sí que en justifica definitivament el retorn i per descomptat està a l'alçada de la llegenda.
Aquesta obra demana ser assaborida a consciència. Amb bon gust i sense sortir de la seva pròpia idiosincràsia ofereixen una meravellosa i bella obra d'art musical, etèria, contemplativa, molt ben enfocada i amb un rerefons on la pèrdua i l'esperança es donen la mà. Cançons destacades: Shanty, Alife, Kisses, Skin the game.
Molts anys després de la seva mort, el germà de Mark Linkous, Matt, juntament amb la seva cunyada Melissa Moore Linkous i uns quants amics més, finalitzen l'últim disc de Sparklehorse gràcies a les anotacions que troben de l'artista. El resultat és impressionant, podem considerar Bird Machine un autèntic disc de Sparklehorse. Amb les pujades i baixades, els inferns i els cels convivint i compartint versos. Amb els seus riffs saturats, els mitjos temps d'alt-country, els seus desfasaments i les seves xicotetes tonades com cançons de bressol infantils.
A tretze anys que decidís anar-se'n de vacances permanents, compleix de sobra per situar-se entre els seus millors títols i a considerar-ne un dels destacats del present any. Cançons destacades: It Will Never Stop, Evening Star Supercharger, Daddy's Gone, The Scull of Lucia.
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Les seves lletres conviden a mirar cap a dins, a retrobar-se amb u mateix a través de l’emoció i de l’estima. Per suposat, el desencant, la desil·lusió i la soledat també formen part de l’experiència vital de tothom i a les seves cançons fan acte de presència per a ser desafiats. Amb subtilesa obri una porta de sortida per a deixar anar la toxicitat i els prejudicis del món que ens envolta. Cançons destacades: Impermanent, Mare, Mirall de dins, Mentides.
Escoltar aquest nou disc de Yo La Tengo et tornarà el goig d'anys enrere on cavalcar el caos (el seu caos) pot resultar una experiència sònica única i exclusiva si et deixes portar. Noves cançons inspirades i directes que accentuen els seus desenvolupaments més extensos, inclús reservant un petit lloc per a la seva característica bossa nova velvetiana. Flexibles i canviants, ofereixen una punxant i alhora bonica instantània de l'actualitat a través dels ulls d'Ira Kaplan amb la química infrangible dels seus companys de viatge Georgia Hubley i James McNew. Sense ambatges, sense concessions i directe on fa mal.
Enèrgics i renovats com feia temps no s'escoltaven, però no ho és menys que allò que pretenen comunicar, ja que han trobat a This Stupid World la millor manera d'exorcitzar el malestar provocat per aquest nou món post-pandèmic. I jo la veritat és que ja no aspiro a més, amb què m'acompanyin i em sacsegen com ells només saben, jo ja en tinc prou. cançons destacades: Sinatra Drive Breakdown, Aselestine, Until It Happens, This Stupid World,
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Ara com SanIsidro firma el seu primer LP. Inclassificable, capaç de fusionar estils dispars, psicodèlia i cançó mediterrània es donen la mà, flamenc i western s'entremesclen entre aires orientals i marxes mores alcoianes, amb percussions llatines, influències africanes, fins i tot gregues, folk, rock i guitarres elèctriques. De tant en tant s'agraeixen aquesta frescor tan necessària per desembarrar les fórmules tan manides a la música, sobretot si es desenvolupa amb talent i exquisidesa. Impossible no aturar-se en aquest nou disc inspirat i molt recomanable només apte per a ments sense prejudicis. Cançons destacades: La qüestió atàvica, Sambori, Los Pies de Cristo, La Solitària
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Amb Popalina, Carolina Otero amb els seus xics dels The Someone Elses fa un gran salt estrenant una «nova» veu que la consolida com una de les artistes més interessants i talentoses del panorama musical actual. Equilibrat, variat i impecable, el disc es passa en un sospir.
I no només destaca pel seu estil inconfusible de pop de guitarres, sinó també per ser una lletrista enginyosa capaç d'explorar terrenys poc comuns i plasmar els seus sentiments més profunds creant autèntiques postals sonores sense caure en afectacions o dramatismes innecessaris, alhora que és inherent a la seua música la mirada crítica cap al món que l'envolta. Una veritable joia per als amants del gènere digue'l indie-pop, jangle pop, power pop… o digue'l simplement Popalina.
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
En el musical i pel rerefons, considere aquest tercer disc en solitari de Carles Chiner com una espècie de continuació i pas endavant de Cante el cos elèctric, l'últim disc de Gener. Potents riffs de guitarra unes vegades, el baix destilant un groove que donen ganes de moure els peus altres, lletres que poden posar-te el cor en un puny o fer-te somriure de culpa quan et veus reflectit, crits animals de garatge, falsets o interpretacions de vellut, entre allò antic i allò modern, soul, pop, folk, rock…
Aquest disc és un gaudí de principi a final a més de convidar a la reflexió doncs Carles Chiner sap llegir l’actualitat amb lucidesa, sense jutjar i amb humilitat. Segueix el seu camí amb els seus propis termes i condicions, posant el focus en el que importa: la música i les cançons. Un disc enganxós que a més creix amb a cada escoltada. Cançons destacades: Com l’arbre del Teneré, Vull ser un autòmata feliç, Mort d’un vianant, Caure al segle XXI
M'ha sorprès The Ballad of Darren, no s'esperava i a més a més amb aquesta qualitat. Entusiasmarà molt a tots els que hagin seguit les aventures de Blur i afins, i continuaran causant cremors a tot el sector rockista que els consideren un producte generacional. Un error, perquè aquest disc és pura música british que està molt més enllà del brit-pop dels 90. Cançons destacades: The Ballad, Barbaric, The Narcissist, Avalon.
L'aliança de boygenius confirma el bon moment d'aquestes tres dames de l'indie que el formen. S'acompanyen mútuament cadascuna oferint el millor de la seva manera d'entendre la música, del rock alternatiu a sonoritats més folk: la intensitat èpica de Julen Baker, les cavil·lacions introspectives de Phoebe Bridgers, l'indie més melòdic de Lucy Dacus. Tots els elements conviuen perfectament i afavoreixen el conjunt.
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Una proposta com la de SonLosGrillos és molt difícil de trobar en aquest grau de qualitat en la actualitat que vivim, continuen endavant amb aquest treball que representa molt bé les latituds musicals per les quals es desenvolupen naturalment i sense complexos. Una petita delicatessen, una joia musical, una exquisidesa a la qual prestar atenció si t'agraden estils propers al psych-folk i la cançó popular autòctona, i/o si ja estàs farta/o de la mateixa fórmula musical de sempre.
Gonzalo Fuster - Valentía, lealtad y dignidad
Obrir aquesta carpeta DIY és com si obrissis el cor Gonzalo Fuster en canal, un bagul de cartolina que guarda per a nosaltres un procés dolorós i transformador, cançons amb què podreu fer vostres els sentiments i emocions que sentireu, i que molts de vosaltres aneu a reconèixer amb la seva escolta.El gust en cada arranjament, fins i tot als cors, a cada presa instrumental, a cada detall, fan que aquesta delicatessen de les distàncies curtes no estigui feta per ser pastura de l'escolta ràpida, cosa que no vol dir que des de la primera presa de contacte no us colpeji al pit. Cançons destacades: Yo no, Réquiem por el difunto equivocado, Perdonémonos, Valga la pena.
Aquest disc és una meravella, una delícia pels amants del folk rock noir, el blues progressiu, la psicodèlia i el rock alternatiu, amb tocs de jazz avantguardista i amb molt molt gust, un revers fosc de l'americana còsmica, una col·lecció de cançons molt cohesionades digna del millor de la collita i que hauria de figurar a les discoteques més selectes dels amants del gènere. Cançons favorites: Groovin’ Is Easy, Tall Grass, Why Not Your Baby.
Will Johnson – No Ordinary Crown (2023)
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Perquè quan les harmonies i melodies tenen sentit, quan hi ha un mèrit explícit en la instrumentació i els arranjaments, quan es pretén inspirar l'oient i crear un vincle emocional genuí amb cançons que parlen de tu i les teves experiències, convertint el que és quotidià en una cosa divina, aleshores ens trobem davant d'una obra d'art. En aquest aspecte, aquest novè disc de Natalie Merchant ens ofereix música en majúscules.
Cançons traçades al detall amb artesania i saber fer. Una peça per ser degustada a consciència, per gaudir a totes i cadascuna de les seves lectures. Cançons destacades: Narcissus, Tower Of Babel, Eye Of The Storm, Song of Myself,
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Al senyor Ripley Johnson hi ha que seguir-lo faja el que faja, un mag del country-psicodélic que traspua classe i té talent a mansalva a l'hora de armar cançons, donant-les dimensions estratosfèriques. Com diu David Nikochan en el Exile:
«Garden Party» és una joia atemporal, un artefacte sonor adult, madur i bell, ple de racons màgics i de vegades triposos que ens porten a una altra dimensió...
I jo que estic totalment d'acord, vos aconselle la seva ressenya i seguir les seves recomanacions. Tercer disc a nom de Rose City Band, i el que semblava que anava a ser un passar el temps entre altres projectes, es consolida de manera consistent. Cançons destacades: Slow Burn, Garden Song, Mariposa, Moonlight Higway
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
El sr.Morera és un favorit d'aquest humil lloc musical des del seu primer disc. Una rara avis del món musical que a aconseguit crear un univers propi a base de bon rhythm&blues i garatge rock. Monstres, morts, assassinats i un inframón terrorífic de sèrie Z plena llegendes negres que et fan moure els peus, hereu dels Cramps i l'esperit teatral terrorífic de Screaming Lord Sutch.
Com diu my mestre-friend Juanjo Mestre:
… poques vegades el rock and roll, el rhythm&blues i el garatge per a minories selectes aconsegueix traspassar amb tanta gràcia i naturalitat la barrera de l'idioma anglosaxó…
En aquest disc reafirmen la seva condició suigéneris i tenen cabuda tant cançons originals, inclús reivindicatives, com versions genials de Flamin' Groovies, Sonics, Fuzztones i Richard Berry. Sempre amb Mossén i els seus Morts la por i la diversió estan assegurades al docents per cent. Cançons destacades: L’esglai, Margalida, No tinguis por de la foscor, Sang i budells
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya molt recomanable de Juanjo Mestre: <Exile SH Magazine>
Per descomptat que el primer al·licient que presenta The Bad Ends és veure el nom de Bill Berry a la formació. Crida l'atenció com a mínim perquè si no recordo malament, als noranta, va deixar REM per problemes de salut i des d'aleshores estava retirat a excepció d'algun acte concret. Però aquesta nova banda realment està liderada per Mike Mantione gran lluminària d'Athens de l'històric grup Five Eight.
Bandcamp <Enllaç>
Ressenya completa: <Exile SH Magazine>
Opine com Don Guzz de qui teniu enllaçada la seva ressenya de l'últim disc de Wilco: ...un altre disc al qual, no tinc cap dubte (i com passa amb "Ode to joy"), el vent li bufarà molt a favor amb el passar dels anys i constata la bona salut actual, en execució i composició, de músic i banda.Wilco ens tenen mal acostumats doncs quasi mai baixen del notable. També desperten tants recels com incondicionals arrosseguen. Jo estic més a prop dels segons. Aquest disc continua el seu estel més amable i tranquil dels últims temps, tot i que en alguns moments arriba a recordar el mític disc de l'Hotel. Del que no tinc dubte és de que els discs Cousin i l'anterior Cruel Country, els continuaré escoltant més endavant, i és que vulgues o no, Tweedy és un mestre de la composició de cançons. Cançons destacades: Infinite surprise, Ten Dead, Levee, Evicted
Bandcamp <Enllaç>
Maginífica ressenya de Don Guzz: <In Guzz We Trust>
...pertany a l'univers singular i atemporal que caracteritza les composicions de Manolo Bertrán, aquell que segueix el seu ritme, la seva manera de dispersar-se i esquivar-ho tot ia tots, perllongant una vegada més una honesta i virtuosa capacitat de mantenir-se aliens a modes, clixés, reincidències, revivals, simulacions, plagis…
SUAU - s/t EP
De nou, estic totalment d'acord amb el meu amic David Nikochan amb que aquest grup sempre val la pena. Segons diu ell...
«Rides On» sinó és la millor obra de totes. Un despilote (one more time), una altra festa (un non-stop), una altra joia musical formada per 13 tonades que rendeixen homenatge a la història del rock, a les grans bandes i a aquest so que les seves Satàniques Majestats van comentar amb allò d'it's only rock'n'roll… but i like it. En la cocktelera meten todos los condimentos que conocen. Meten a Lou, meten a Jagger, Bo Diddley, Sir Douglas Quintet e incluso incluyen una versión del Señor Rebbennack. Joder, la versión de Dr John es un cañonazo en toda regla.
No són massa coneguts, però el que fan es un luxe que no hauria de passar desapercebut a qualsevol amant de la bon música de guitarreta.
0 Comentaris