Novetats 2018

header ads

Emma Get Wild - Once, I Was A Tiger (2015, Malatesta)



Emma Get Wild són un dels secrets més ben guardats de València. Ja fa tres anys de l'edició d'aquest Once, I Was A Tiger, i vull aprofitar aquest disc per a reivindicar al que pense és un dels grups que millor ha sabut sintetitzar la tradició anglosaxona movent-se en equilibri entre l'americana i el british-folk, i entre l'antic i el modern.

A mode de breu resum, porten rodant des de 2003, amb Isabel Castro i Salva Fito com a nucli visible. Van debutar amb l'auto-produït "Hey Hurricane" (2006), un disc de rock alternatiu que ja deixava entreveure la seva veritable vocació folk-rock. Tres anys després apareixia "Heavenly Creatures" (2009), un disc que els consolidava com a proposta a tenir en compte, amb el suport de Néstor Mir i de nou amb Dani Cardona com a extensió a l'estudi. Durant els següents tres anys, Salva Fito va participar en el documental "Las voces de la memoria", sobre la relació entre la música i l'Alzheimer que al 2011 van recollir un gran èxit a Portugal i Alemanya. Després d'aquesta aturada discogràfica, van editar "Dark Stories From The Secret Corner" (2012), el seu tercer disc, un pas endavant i una bona delicatessen on mostraven la seva vesant més guitarrera sense allunyar-se de la seua tirada cap a la tradició que equilibrava l'americana amb el brit-folk. Amb aquest disc i el suport de Lucinda Records aconseguiren cert reconeixement més enllà de l'escena local. Però prenent-se les coses amb calma, tardaren tres anys més per donar-li continuació amb "Once, I Was A Tiger", el disc que m'ocupa en aquesta ressenya.

Per a situar al respectable. Sé que quan surten a la palestra influències com Fairport Convention, Roy Harper, Jefferson Airplane, i fins i tot Neil Young i Joni Mitchell, u pot sentir la necessitat d'anar amb peus de plom enfilant aquesta proposta musical amb el "salvant totes les distàncies" a punta de gallet, però al capdavall el bon gust i les bones cançons per a mi no ho fan tan desgavellat. A cas no ho fem amb centenars de propostes foranies?. Al menys per a qui estiga acostumat a venerar a artistes com Cat Power, Neko Case, M.Ward, Jesse Sykes... al mateix nivell hauríem de tindre a Emma Get Wild sense cap dubte. 

Només has d'escoltar alguns segons de qualsevol de les seves cançons per adonar-te que anomenar totes aquestes influències no es tracta de mera arma promocional, en tots els aspectes, arranjaments, composicions i una sentida interpretació, Emma Get Wild s'ho val amb cada cançó. Obre Stone Fox enfocant el seu folk cap al pop de guitarres amb tocs de psicodèlia, capaços de situar-nos en algun lloc proper entre Laurel Canyon i la costa californiana de finals dels 60 en la fabulosa Roots Cling Tight, i Mad Mad Moon transcorre hipnòtica i propera al noir dels dos primers disc de Jesse Sykes. Altres tonades ja les volguera Rhiannon Giddens al seu repertori, ballant entre els espirituals i el country-blues clar exemple és Our Last Goodbye, les imagine rescatades d'algun arxiu d'Alan Lomax i modernitzades amb unes guitarres d'ara. Into the Mind Eye's i Roses transpiren aquest folk desinhibit que feien les dones outsiders dels 70, Vashti Buyan, Anne Briggs, Linda Perhacs, Sybille Baier... Once, I Was a Tiger dona títol al disc, perfecte exemple de la seva manera, com deia, de bascular i moure's en equilibri entre l'americana i el british-folk.

Perfectament podrien ser uns grans baluards d'aquella New Weird America de fa uns anys, però amb tot, és un disc que conserva tal encant i tal qualitat que no puc entendre la tíbia repercussió que ha tingut des de la seva edició, al menys per a aquells amants de les ambrosies sonores que renoven els postulats de la tradició anglosaxona amb una visió més actual. Una producció cuidada al detall, de base acústica i amb accents elèctrics, acompanyats de cors i teclats que enriqueixen aquesta gravació portada amb molt bon gust i molta classe. Amb la guitarra de Salva Fito que coneix els secrets dels arpegiats acústics del folk de John Fahey i Roy Harper, i a més té aquesta manera que tenien en L'estiu de l'Amor de dur-se el british folk cap estats elèctrics d'al·lucinació, i Isabel Castro que canta com els àngels, de vegades amb la dolçor de l'Emmylou Harris i altres amb la profunditat de Sandy Denny. Dos artistes que espere tinguem la sort que tornen amb noves cançons un dia d'aquests. Una delicatessen.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris