Emma Get Wild són un dels secrets més ben guardats de València. Ja fa tres anys de l'edició d'aquest Once, I Was A Tiger, i vull aprofitar aquest disc per a reivindicar al que pense és un dels grups que millor ha sabut sintetitzar la tradició anglosaxona movent-se en equilibri entre l'americana i el british-folk, i entre l'antic i el modern.
A mode de breu resum, porten rodant des de 2003, amb Isabel Castro i Salva Fito com a nucli visible. Van debutar amb l'auto-produït "Hey Hurricane" (2006), un disc de rock alternatiu que ja deixava entreveure la seva veritable vocació folk-rock. Tres anys després apareixia "Heavenly Creatures" (2009), un disc que els consolidava com a proposta a tenir en compte, amb el suport de Néstor Mir i de nou amb Dani Cardona com a extensió a l'estudi. Durant els següents tres anys, Salva Fito va participar en el documental "Las voces de la memoria", sobre la relació entre la música i l'Alzheimer que al 2011 van recollir un gran èxit a Portugal i Alemanya. Després d'aquesta aturada discogràfica, van editar "Dark Stories From The Secret Corner" (2012), el seu tercer disc, un pas endavant i una bona delicatessen on mostraven la seva vesant més guitarrera sense allunyar-se de la seua tirada cap a la tradició que equilibrava l'americana amb el brit-folk. Amb aquest disc i el suport de Lucinda Records aconseguiren cert reconeixement més enllà de l'escena local. Però prenent-se les coses amb calma, tardaren tres anys més per donar-li continuació amb "Once, I Was A Tiger", el disc que m'ocupa en aquesta ressenya.
A mode de breu resum, porten rodant des de 2003, amb Isabel Castro i Salva Fito com a nucli visible. Van debutar amb l'auto-produït "Hey Hurricane" (2006), un disc de rock alternatiu que ja deixava entreveure la seva veritable vocació folk-rock. Tres anys després apareixia "Heavenly Creatures" (2009), un disc que els consolidava com a proposta a tenir en compte, amb el suport de Néstor Mir i de nou amb Dani Cardona com a extensió a l'estudi. Durant els següents tres anys, Salva Fito va participar en el documental "Las voces de la memoria", sobre la relació entre la música i l'Alzheimer que al 2011 van recollir un gran èxit a Portugal i Alemanya. Després d'aquesta aturada discogràfica, van editar "Dark Stories From The Secret Corner" (2012), el seu tercer disc, un pas endavant i una bona delicatessen on mostraven la seva vesant més guitarrera sense allunyar-se de la seua tirada cap a la tradició que equilibrava l'americana amb el brit-folk. Amb aquest disc i el suport de Lucinda Records aconseguiren cert reconeixement més enllà de l'escena local. Però prenent-se les coses amb calma, tardaren tres anys més per donar-li continuació amb "Once, I Was A Tiger", el disc que m'ocupa en aquesta ressenya.
Per a situar al respectable. Sé que quan surten a la palestra influències com Fairport Convention, Roy Harper, Jefferson Airplane, i fins i tot Neil Young i Joni Mitchell, u pot sentir la necessitat d'anar amb peus de plom enfilant aquesta proposta musical amb el "salvant totes les distàncies" a punta de gallet, però al capdavall el bon gust i les bones cançons per a mi no ho fan tan desgavellat. A cas no ho fem amb centenars de propostes foranies?. Al menys per a qui estiga acostumat a venerar a artistes com Cat Power, Neko Case, M.Ward, Jesse Sykes... al mateix nivell hauríem de tindre a Emma Get Wild sense cap dubte.
Només has d'escoltar alguns segons de qualsevol de les seves cançons per adonar-te que anomenar totes aquestes influències no es tracta de mera arma promocional, en tots els aspectes, arranjaments, composicions i una sentida interpretació, Emma Get Wild s'ho val amb cada cançó. Obre Stone Fox enfocant el seu folk cap al pop de guitarres amb tocs de psicodèlia, capaços de situar-nos en algun lloc proper entre Laurel Canyon i la costa californiana de finals dels 60 en la fabulosa Roots Cling Tight, i Mad Mad Moon transcorre hipnòtica i propera al noir dels dos primers disc de Jesse Sykes. Altres tonades ja les volguera Rhiannon Giddens al seu repertori, ballant entre els espirituals i el country-blues clar exemple és Our Last Goodbye, les imagine rescatades d'algun arxiu d'Alan Lomax i modernitzades amb unes guitarres d'ara. Into the Mind Eye's i Roses transpiren aquest folk desinhibit que feien les dones outsiders dels 70, Vashti Buyan, Anne Briggs, Linda Perhacs, Sybille Baier... Once, I Was a Tiger dona títol al disc, perfecte exemple de la seva manera, com deia, de bascular i moure's en equilibri entre l'americana i el british-folk.
Perfectament podrien ser uns grans baluards d'aquella New Weird America de fa uns anys, però amb tot, és un disc que conserva tal encant i tal qualitat que no puc entendre la tíbia repercussió que ha tingut des de la seva edició, al menys per a aquells amants de les ambrosies sonores que renoven els postulats de la tradició anglosaxona amb una visió més actual. Una producció cuidada al detall, de base acústica i amb accents elèctrics, acompanyats de cors i teclats que enriqueixen aquesta gravació portada amb molt bon gust i molta classe. Amb la guitarra de Salva Fito que coneix els secrets dels arpegiats acústics del folk de John Fahey i Roy Harper, i a més té aquesta manera que tenien en L'estiu de l'Amor de dur-se el british folk cap estats elèctrics d'al·lucinació, i Isabel Castro que canta com els àngels, de vegades amb la dolçor de l'Emmylou Harris i altres amb la profunditat de Sandy Denny. Dos artistes que espere tinguem la sort que tornen amb noves cançons un dia d'aquests. Una delicatessen.
Només has d'escoltar alguns segons de qualsevol de les seves cançons per adonar-te que anomenar totes aquestes influències no es tracta de mera arma promocional, en tots els aspectes, arranjaments, composicions i una sentida interpretació, Emma Get Wild s'ho val amb cada cançó. Obre Stone Fox enfocant el seu folk cap al pop de guitarres amb tocs de psicodèlia, capaços de situar-nos en algun lloc proper entre Laurel Canyon i la costa californiana de finals dels 60 en la fabulosa Roots Cling Tight, i Mad Mad Moon transcorre hipnòtica i propera al noir dels dos primers disc de Jesse Sykes. Altres tonades ja les volguera Rhiannon Giddens al seu repertori, ballant entre els espirituals i el country-blues clar exemple és Our Last Goodbye, les imagine rescatades d'algun arxiu d'Alan Lomax i modernitzades amb unes guitarres d'ara. Into the Mind Eye's i Roses transpiren aquest folk desinhibit que feien les dones outsiders dels 70, Vashti Buyan, Anne Briggs, Linda Perhacs, Sybille Baier... Once, I Was a Tiger dona títol al disc, perfecte exemple de la seva manera, com deia, de bascular i moure's en equilibri entre l'americana i el british-folk.
Perfectament podrien ser uns grans baluards d'aquella New Weird America de fa uns anys, però amb tot, és un disc que conserva tal encant i tal qualitat que no puc entendre la tíbia repercussió que ha tingut des de la seva edició, al menys per a aquells amants de les ambrosies sonores que renoven els postulats de la tradició anglosaxona amb una visió més actual. Una producció cuidada al detall, de base acústica i amb accents elèctrics, acompanyats de cors i teclats que enriqueixen aquesta gravació portada amb molt bon gust i molta classe. Amb la guitarra de Salva Fito que coneix els secrets dels arpegiats acústics del folk de John Fahey i Roy Harper, i a més té aquesta manera que tenien en L'estiu de l'Amor de dur-se el british folk cap estats elèctrics d'al·lucinació, i Isabel Castro que canta com els àngels, de vegades amb la dolçor de l'Emmylou Harris i altres amb la profunditat de Sandy Denny. Dos artistes que espere tinguem la sort que tornen amb noves cançons un dia d'aquests. Una delicatessen.
0 Comentaris