Ja havia fet una entrevista a Òscar Briz en aquesta casa a col·lació d'Entre llums i ombres, podria quedar-me aquí, però no. A dia d'avui i després d'estos anys escrivint de tot allò que em commou en la més absoluta independència han sigut pocs els artistes que m'han estimulat algun (o alguns) dels elements de la meua particular santíssima trinitat del cos: cor, esperit i cervell. Fent una recent recapitulació, si bé Carles Pastor amb Dies de ràdio m'ha tocat el cor, i el disc del gat d'Ona Nua ho ha fet majorment amb l'esperit, puc afirmar que aquest últim disc de Briz (com altres seus), m'estimula el cerebel i em fa pensar com pocs, i com que m'agraden els discs que diuen coses mai em cansaré de reivindicar-los pels segles dels segles i amen.
M'agrada també passar-me el ritme de les novetats pel forro, ho dic perquè sembla que els discs envelleixen tan ràpid com nous discs van sortint. Quasi diria que surten més discos que persones escolten i que temps disponible hi ha per a donar-los el seu espai digne i precís, el que és escoltar de veritat. Però mireu, en qüestions musicals cada vegada més em deixe portar a l'hort espentat per algunes vicissituds extramusicals que em parlen del propi artista i que al capdavall es veuen reflectides en la seva música d'una o altra manera, ja no em val tot per molt be que sone, parle de l'autenticitat i l'actitud, valors tantes vegades nomenats però tan poques vegades reals, també parle del fet que puga servir-me d'exemple en la vida. I els conceptes. Per a mi la música ha d'anar més enllà d'enllaçar uns determinats estils musicals amb gràcia doncs ja està tot inventat, i com una bona pel·lícula, si no hi ha un discurs treballat i capaç de conjugar la realitat fins al punt de poder transformar-la en u mateix, doncs quin sentit té? s'ha fet ja tanta música!, hi ha tant que escoltar des de que aquell home afro-americà va agafar una guitarra perquè estava fins els ous del cotó, que ja busque una utilització del llenguatge musical en el seu sentit més complet: música, interpretació i lletra. Així que dites les excuses, si poden dir-se així i si es que calien, ressenye l'últim disc del mestre i amic Òscar Briz, com diria Ovidi, perquè vull, ladies and gentlemen:.. Entre llums i ombres, entreu i escolteu tots d'ell.
Ací tenim un discurs perfectament vertebrat com sol ser als seus discos, el que diu és important. Hem après a ocultar-nos darrere d'una màscara i a exercir un paper complaent, ara més amb tot açò de les xarxes socials que no fan més que potenciar-ho. Hem adquirit el costum de dissimular el que ens passa en la vida o pel cap per tal de guanyar-nos el reconeixement, la integració o una aparent comoditat en lloc de manifestar-nos tal com som. Hem après a separar-nos de nosaltres mateixos per a estar amb els altres. I aquí em sembla que té el seu origen la violència en la vida diària, 'Les màscares' que no deixen escoltar-se a u mateix condueixen, tard o d'hora, a no escoltar l'altre. No respectar-se a si mateix condueix, tard o d'hora, a no respectar a l'altre. Sigues autèntic. Deixa el puto facebook ja 'Delicat Narcís' (auto arenga i per a qui pertoque). Una favorita personal és la kinkiana 'Ni puto cas' que està Dedicat als rebels de la classe obrera, tot i que aquesta classe obrera pot considerar-se avui en dia un anacronisme, però encara podem fer-se cançons inspiradores amb esperit de classe, per altra banda necessàries més que mai. També com sol ser habitual, la càrrega literària està ben present aquí en la vida exemplar que relata 'Bruno' el lliure pensador Giordano Bruno, i xuclant de l'obra 'El somni de Lucreci' de Martí Domínguez, així com 'Les justes' fa us del títol de l'obra de teatre d'Albert Camús per a intentar exposar a ritme tompettyà la "lluita històrica contra injustícies insuportables, més concretament de la que va recórrer a la violència perquè no va creure en l’èxit de cap altra mesura correctora" important dilema moral, tal i com em contà. Tanca aquest disc una cançó que porta temps incloent al seu repertori, 'Florentina Sunset' no entra dins del cànon confessional i en canvi parlen com poques de la vida i actitud davant la vida de l'artista en el seu transcórrer diari, l'estima cap als amics i les coses petites i meravelloses de la vida posant, per al cas, el seu camp base com a idíl·lic protagonista.
M'agrada també passar-me el ritme de les novetats pel forro, ho dic perquè sembla que els discs envelleixen tan ràpid com nous discs van sortint. Quasi diria que surten més discos que persones escolten i que temps disponible hi ha per a donar-los el seu espai digne i precís, el que és escoltar de veritat. Però mireu, en qüestions musicals cada vegada més em deixe portar a l'hort espentat per algunes vicissituds extramusicals que em parlen del propi artista i que al capdavall es veuen reflectides en la seva música d'una o altra manera, ja no em val tot per molt be que sone, parle de l'autenticitat i l'actitud, valors tantes vegades nomenats però tan poques vegades reals, també parle del fet que puga servir-me d'exemple en la vida. I els conceptes. Per a mi la música ha d'anar més enllà d'enllaçar uns determinats estils musicals amb gràcia doncs ja està tot inventat, i com una bona pel·lícula, si no hi ha un discurs treballat i capaç de conjugar la realitat fins al punt de poder transformar-la en u mateix, doncs quin sentit té? s'ha fet ja tanta música!, hi ha tant que escoltar des de que aquell home afro-americà va agafar una guitarra perquè estava fins els ous del cotó, que ja busque una utilització del llenguatge musical en el seu sentit més complet: música, interpretació i lletra. Així que dites les excuses, si poden dir-se així i si es que calien, ressenye l'últim disc del mestre i amic Òscar Briz, com diria Ovidi, perquè vull, ladies and gentlemen:.. Entre llums i ombres, entreu i escolteu tots d'ell.
Foto: Oscar Vicent Martinez Fuster |
Entre llums i ombres diu coses importants com la que vos acabe d'escriure en el paràgraf anterior, al menys és el missatge més important que m'aporta. Un raonament que podria estar escrit en la tapa posterior d'un llibre d'autoajuda, però que no deixa de ser cert. A demés coses dites amb la lucidesa que li és habitual al cantautor de l'Alcúdia, coses que tothom pot veure a poc que alce el cap del teclat, només que sembla que avui qui més, qui menys, viu escabussat en la xarxa. Òscar té la virtut de la paraula encaixada en un vers, podrà discutir-se si té un so aixina o axana, en aquest disc més directe i guitarrer, perquè al final és la força de la lletra el punt diferencial que al meu entendre l'alça per damunt de moltes altres propostes, doncs si ho mireu be, són pocs els qui avui en dia si els lleves la corfa poc hi veus d'interessant a dir. Per suposat i ja posat al tema, si que us diré que m'agrada més el so aconseguit en aquest disc que en Youth, però per el general Òscar té un fraseig i un estil propi, segur que si fera un disc de Hard Rock, com si el fera de British Folk, continuaria sent Òscar Briz. Potser, qui sap, que alguna de les ressenyes menys favorables sobre aquest disc, que hi han, vinguen relacionades amb el fet de que Briz sona a Briz des de ja fa molt de temps, no problem, però el que diu aquest disc no ho diu de manera tan vertebrada en cap altre, ni podria tampoc perquè aquest és un disc del seu temps. I ja us dic que açò és parlar per parlar, per això existeix aquest bloc. Una opinió com una altra en l'Edat dels Opinaires i aquest un disc que podria ben be ser la història d'una actitud, d'un enfrontar-se a la vida amb un sentit crític, que clama per la autenticitat de cadascú i que t'escup a la cara veritats com a temples.
2 Comentaris
una crítica magnífica d'un disc magnífic...
ResponEliminaGràcies pel que em pertoca Irene. Abraçada
Elimina