Els atemptats perpetrats per terroristes gihadistes el 13 de novembre
a París, més enllà del brutal cop emocional i del consegüent dol,
haurien de representar un canvi substancial en les consciències de
tothom; i, per tant, un nou mandat als nostres dirigents en la forma
d'afrontar les guerres i les crisis humanitàries arreu del món.
Malauradament, de les boques d'alguns d'aquests dirigents surten les
desafortunades i ignominioses paraules de sempre: guerra, venjança, etc.
Tampoc és difícil topar-se amb el "hooliganisme" periodístic de torn
(ho dic per allò del quart poder), que aprofita per a iniciar la seua "gihad" particular i aplaudir, sense res més que aportar, el discurs
bel·licós que és de tot menys reflexiu, intel·ligent o efectiu.
Davant
d'un atemptat tan cruent, la primera cosa que se sent és dolor i
solidaritat amb les víctimes. Després, el pensament reconduïx a
tractar de contextualitzar, entendre i obtenir algun focus de llum sobre
les possibles estratègies a seguir per evitar aquests actes dolorosos i
macabres. Quan observem els llocs on es va fer l'atac terrorista
coordinat, ens trobem que són els voltants d'un estadi de futbol,
restaurants i la mítica sala de concerts Bataclan on actuava la
banda nord-americana Eagles of Death Metal.
Doncs bé,
en ple procés d'entendre, és interessant recordar la sensacional
pel·lícula "Timbuktu", dirigida pel maurità Abderrahmane Sissako, basada
en la caiguda de la ciutat maliana de Timbuctú en mans de grups
gihadistes a principis del 2012. Aquests grups van imposar el seu règim
de terror i, entre altres coses, van prohibir riure, fumar, jugar a
futbol i escoltar música. En eixe sentit, cal destacar una escena
extraordinària en què uns xiquets estan jugant a futbol amb una pilota
imaginaria. Amb un esperit afí al neorealisme italià, el director del
llargmetratge mostra una realitat crua i aberrant, en la qual es
poden trobar paral·lelismes entre les prohibicions imposades pels
gihadistes a Timbuctú i el simbolisme dels objectius terroristes
d'enguany a París.
En un article sobre la situació dels músics a Mali de desembre de 2012, Diego A. Manrique concloïa: "Un periodista del Washington Post logró comunicarse con Omour
Ould Hamaha, comandante rebelde. Sus pronunciamientos fueron
categóricos: 'la música es contraria al Islam. En vez de cantar ¿por qué
no leen el Corán? No estamos únicamente en contra de los músicos de
Malí; estamos en una guerra contra todos los músicos del mundo'". Aquest comandant feia de portaveu d'Ansar Dine: un dels grups gihadistes que
van ocupar el Nord de Mali a principis del 2012, fins que França va
enderrocar el règim el 2013. No obstant això, aquesta intervenció no ha estat capaç d'arreglar el problema de fons i el nou govern és molt feble. Sens dubte, el continent africà és el gran oblidat: un lloc on trobar les claus i les conseqüències de les desastroses polítiques exteriors de les potències occidentals.
Respecte a la declaració de guerra a la música que va fer el portaveu gihadista, cal remarcar que ell mateix és oriünd d'un dels països que gaudeix d'un dels planters de músics més importants de tota Àfrica. De fet, Ould Hamaha va nàixer a Kidal, un poble menut del nord de Mali que es troba a mil quilòmetres de Niafunké, la petita ciutat on va créixer un dels músics malians més coneguts arreu del món: Ali Farka Touré, que va arribar a gravar un disc amb el gran Ry Cooder l'any 1994 ("Talking Timbuktu"). L'any 2004, el músic malià va ser escollit alcalde de Niafunké. Això sí, en lloc de prohibir i destruir com farien més endavant els gihadistes, es va gastar els diners que havia guanyat amb la música en asfaltar els carrers i en proporcionar electricitat i clavegueram a la gent. Per cert, Ali Farka Touré va morir com a conseqüència d'un càncer el 2006, i no va arribar a veure el règim extremista.
Respecte a la declaració de guerra a la música que va fer el portaveu gihadista, cal remarcar que ell mateix és oriünd d'un dels països que gaudeix d'un dels planters de músics més importants de tota Àfrica. De fet, Ould Hamaha va nàixer a Kidal, un poble menut del nord de Mali que es troba a mil quilòmetres de Niafunké, la petita ciutat on va créixer un dels músics malians més coneguts arreu del món: Ali Farka Touré, que va arribar a gravar un disc amb el gran Ry Cooder l'any 1994 ("Talking Timbuktu"). L'any 2004, el músic malià va ser escollit alcalde de Niafunké. Això sí, en lloc de prohibir i destruir com farien més endavant els gihadistes, es va gastar els diners que havia guanyat amb la música en asfaltar els carrers i en proporcionar electricitat i clavegueram a la gent. Per cert, Ali Farka Touré va morir com a conseqüència d'un càncer el 2006, i no va arribar a veure el règim extremista.
Tanmateix, Ali Farka
Touré no és l'únic músic nascut a Mali que ha transcendit més enllà de
les seues fronteres per la qualitat de la seua música. Així doncs, noms
com ara els de Oumou Sangaré, Salif Keïta, Toumani Diabaté, Rokia
Traoré, Amadou et Mariam, són un bon exemple de la importància que la
música té en aquest lloc del món i el patrimoni cultural que representa
per a tothom.
Quan els grups gihadistes (sempre contraris a
tot allò que siga cultura i pensament) s'apoderaren del nord, es va
produir un èxode intern que afecta especialment els músics, tal com ho
explica la periodista Amelia Castilla en un article que va titular "Los 'griots' ya no cantan en Malí": "Afel Bocoum, cantante y guitarrista, vive desde hace unos meses como un
refugiado en Bamako. Dejó su casa de Niafunké, en el norte de Malí
cuando los grupos islamistas próximos a Al Qaeda tomaron el poder en la zona,
tras la declaración de independencia de los tuareg. Su aldea, al lado
del río Níger, donde también vivía la familia del mítico Ali Farka Toure
se ha convertido ahora en un pueblo fantasma. Ambos forman parte de las
más de 80.000 personas que han recurrido al éxodo interno y se han
refugiado en la capital del país, huyendo de la sharía, ley
islámica que, entre otros vetos, prohíbe la música. Y con ellos se
esfuma también el Festival del Desierto que se celebraba en Essakane a
dos horas de Tombuctú".
En definitiva, la música
molesta als fanatismes i és atacada pels totalitarismes, perquè té la
capacitat d'obrir ponts culturals, establir diàlegs més enllà de
qualsevol condició, enriquir la sensibilitat i unir quan transmet valors
humans. En una entrevista recent,
Luis Lapuente (el Doctor Soul) ho explica de forma clara i des d'un
vessant més pragmàtic: "es bien conocida la influencia positiva de la
música en las emociones y en el bienestar del organismo. Uno de los
médicos que más he admirado, Oliver Sacks, compiló sus estudios y
experiencias en 'Musicofilia'. Se sabe, además, que los recuerdos
musicales son los últimos que permanecen en personas con Alzheimer. Con
mis pacientes las referencias musicales surgen de manera natural. No sé
si cura, pero la música alivia y contribuye a mejorar muchas
enfermedades".
Com cantava Eric Burdon en la cançó "They Can't Take Away Our Music", publicada l'any 1970: "El missatge que
portem il·lumina les paraules que cantem; i no et sentes malament, tenim
una cosa que no ens poden robar: no ens poden furtar la nostra música".
Per Àlvar Andreu.
0 Comentaris