El soroll trenca el silenci és la tercera referència discogràfica de Balancí, EP amb cinc cançons on més que traçar una evolució és un començar de nou sense canvis estrambòtics, ni radicals, doncs a Ramon Cugat encara se li veu que és un bon amant de la música de la Velvet i de Neil Young, i en la seva música poden veure's reflexes i detalls dels seus herois, sempre des d'un prisma menys ortodox i més proper al rock independent dels seus temps, però si tal volta el seu primer disc deixava palesa una tirada més clara cap al pop agradable d'històries quotidianes, ara deixa anar sense embuts un esperit elèctric més proper als seus directes i amb tonades sense tallar que semblen deixades créixer a l'ombra d'una visió vital un tant més fosca.
El canvi es fa evident des de la primera cançó "Quan tremolaràs", com deia, sense perdre de vista el seu anterior disc per la seva facultat per a la melodia sixty, però donant un gran protagonisme a la guitarra, tampoc pot negar l'influx del Plàtan en la rítmica velvetiana "Però tot està be", continua amb quasi 9 minuts en "Si volguessis" amb part de guitarra al més pur estil minimalista dels crazy horse, favorita juntament amb l'enorme "Tot el que conec és fosc" que ens mostra la versió més obscura i pesimista de Balancí, amb una tonada addictiva amb molt de gantxo, i la participació excepcional de Pau Riba, ídol i ara col·laborador, que amb mestria recita unes quantes versades donant un contrapunt interessant en la que per a mi és una de les cançons de l'any per al top 10. Tanca aquest EP "Mon petit" breu i directa, en menys d'un minut s'apropa al rock independent dels noranta i vos diria que amb un power-pop deutor dels Teenage Fanclub.
M'agradava Deriva, el seu primer disc llarg, i no només per la fantàstica versió de "Who loves the sun" doncs hi havien bones cançons com la titular, "Uniformes 2" o "Meditacions en construcció", però El soroll trenca el silenci em sembla superior per l'essència catàrtica i la tensió que transpiren aquestes cançons que potser fan a Ramon Cugat interpretar-les amb convicció més ferma, per suposat també perquè m'agrada molt com cruixen aquí les guitarres. Un molt bon EP que deixa en obert el concepte musical que ha desenvolupat fins ara, i em deixa a Balancí com un projecte al que cal seguir les passes. Molt bo.
L'EP està disponible en descàrrega digital en Bandcamp: https://goo.gl/HPpufw
El canvi es fa evident des de la primera cançó "Quan tremolaràs", com deia, sense perdre de vista el seu anterior disc per la seva facultat per a la melodia sixty, però donant un gran protagonisme a la guitarra, tampoc pot negar l'influx del Plàtan en la rítmica velvetiana "Però tot està be", continua amb quasi 9 minuts en "Si volguessis" amb part de guitarra al més pur estil minimalista dels crazy horse, favorita juntament amb l'enorme "Tot el que conec és fosc" que ens mostra la versió més obscura i pesimista de Balancí, amb una tonada addictiva amb molt de gantxo, i la participació excepcional de Pau Riba, ídol i ara col·laborador, que amb mestria recita unes quantes versades donant un contrapunt interessant en la que per a mi és una de les cançons de l'any per al top 10. Tanca aquest EP "Mon petit" breu i directa, en menys d'un minut s'apropa al rock independent dels noranta i vos diria que amb un power-pop deutor dels Teenage Fanclub.
M'agradava Deriva, el seu primer disc llarg, i no només per la fantàstica versió de "Who loves the sun" doncs hi havien bones cançons com la titular, "Uniformes 2" o "Meditacions en construcció", però El soroll trenca el silenci em sembla superior per l'essència catàrtica i la tensió que transpiren aquestes cançons que potser fan a Ramon Cugat interpretar-les amb convicció més ferma, per suposat també perquè m'agrada molt com cruixen aquí les guitarres. Un molt bon EP que deixa en obert el concepte musical que ha desenvolupat fins ara, i em deixa a Balancí com un projecte al que cal seguir les passes. Molt bo.
L'EP està disponible en descàrrega digital en Bandcamp: https://goo.gl/HPpufw
0 Comentaris