Novetats 2018

header ads

The Libertines, retrospectiva i nou disc.


Doherty i Barat tenien una estranya bona química [...] junts picaren com pocs de manera inconscient i instintiva del rock britànic de les darreres dècades


En el seu dia em van agradar molt The Libertines independentment de les seves aventures extramusicals, dels grams que ingerien, de si era una proposta de la llançadora hipster NME amb el sempre recurrent "the next big thing", i/o carn de festivals estiuencs per a britànics i hooligans diversos...

Però mai m'ha importat el fet, no massa clar, que el grup fos dissenyat, tenim la connexió Joe Strummer/Mick Jones on va haver intermediaris, també per a Johnny Rotten va haver un McLaren darrere, tot i això, la seva música m'agrada. En primera instància em va atreure el nom de Mick Jones en els comandaments, però em va guanyar el seu so desmanegat, sense overdubs, rasposa i plena de defeiciències, també la urgència de les seves lletres, eren autèntics, almenys ho vivien a cor què vols com molts dels mites de finals dels 70 que tan prompte triomfaren com es cremaren per combustió espontània.

Fa poc vaig llegir una notícia al Exile SH Magazine sobre la seva reunió que per cert està al caure, tornaran a ser actualitat, a omplir portades i a ser tan odiats com estimats. M'he escoltat de nou els seus disc i ep's per experimentar el pas del temps de les cançons, cosa que per a molts podria entrar dins l'etiqueta de les "guilty pleasures". Però que cony!, m'ha sorprès el bé que m'han sonat, d'haver estat editats un parell de dècades abans ara serien un grup de culte underground. "Time for heroes" és una gran cançó, "Boys in the band" i "Tell the King" també, hi ha altres pepinos a Up The Bracket, sense oblidar la cançó de l'EP, "Don't look back into the sun", encara guarda molt d'encant.

Va arribar la fama, la popularitat i la pasta gansa, ja se sap que quan un grup aporta alguna cosa interessant cert sector sensacionalista britànic ho ha d'unflar fins que esclate. Llavors Doherty comença a donar curs a la seva arrogància arrebossada en quilos de jaco, fins a tal punt que la resta de Libertines comença a rodar sense ell en algunes dates, una cosa molt Sid Vicious i amb pinta d'acabar com Camot. Tot i així aconsegueixen reunir el material suficient per a un cant del cigne que va aconseguir altes quotes de popularitat, el cas és que aquest segon disc, sense títol, alguna bona cançó també té, "Can't stand me now", "The man who would be king", "Campaign of hate" i "What Katie did", són algunes de les meves favorites, amb més farciment que el seu debut, so menys guitarrer, però igualment disfrutable en la seva irregularitat.

També és veritat que poques vegades es parla d'ells en termes musicals, em refereixo al fet que normalment les escasses quatre línies que he dedicat a l'inici del paràgraf anterior solen estendre's pàgines i pàgines, cosa que en molts casos a allunyat de la proposta al amant del bon rock. Recordo que al seu dia es deia que sonaven "frescos", ja sé que la premsa britànica ven grups com si fossin enciams, a més aquest "frescos" va ser l'adjectiu al qual es van agafar noves propostes, els quasi-nens The Kooks, per dir un nom, fins i tot als Artic Monkeys se'ls va posar a la cua de la frescor, després el temps ha posat a cadascú al seu lloc.

Van rendibilitzar el llegat dels The Only Ones com ningú, és significatiu que el seu líder Peter Perret interpretés amb ells el "Don't look back into the sun" en directe amb ells, li queda que ni pintat, això per no parlar del punk-rock clash menys eclèctic però amb eixe toc de vegades proper al reggae en la seva cadència. I de rebot i per la seva denominació d'origen, com tot bon rock anglès, el toc més Kinks que Beatles apareix en algunes cançons, amb menys profunditat, és clar. Almenys a Mick Jones caldria reconèixer-li la seva facilitat per convertir els defectes dels Libertines en la seva gran basa, poca tècnica, desafinaments diversos, riffs obvis, i molt poca producció, o almenys la capacitat per dissimular-la.


No sé de quina manera, però Doherty i Barat tenien una estranya bona química, un tenia unes quantes melodies ben apreses, i l'altre el so, i junts picaren com pocs de manera inconscient i instintiva del rock britànic de les darreres dècades, estic convençut que ni ells eren conscients d'això, ni tan sols crec que tinguessin clar a que volien sonar, simplement sonaven. Disfrutables i divertits, ingenu pop-rock de guitarres, cançons simples, corejables, rock juvenil en estat d'auto deflagració, on el seu únic pecat va ser el seu estat de jovent profund i de viure al màxim per damunt de la seva dedicació a la música. L'eterna pregunta: has de ser per a cantar? o cantar per a ser?, ells van ser l'actitud que per altra banda podem veure en infinitat de capítols de la història del rock, malgrat que els més entesos i fundamentalistes del rock mai els hi donaran ni unes molletes de prestigi.

Després ho intentaren amb els seus projectes respectius, per una banda Doherty amb els Babyshambles i un primer disc d'un bon nivell però que fregava el notable baix, també en solitari alguna bona cançó ha fet, i per l'altra Carl Barat amb la resta de Libertines amb la formació Dirty Pretty Things, també en solitari, discos descompensats que mai arribaren a les quotes de qualitat de la banda mare.

Després d'onze anys, sembla que tornaran amb un altre disc baix el braç, "Anthems for doomed youth" és el títol i sortirà a la venta el 4 de Setembre. Alguna cançó ja ha sonat en concert i no està malament. Però tindran que lluitar contra el fet de que el seu moment ja ha passat, i que per molt que intentin aparentar-ho, el seu ímpetu juvenil és cosa del passat i mes després de tot el viscut amb pujades al cel i baixades a l'infern. També anuncien que ambdós ja són amics, posem-ho entre cometes, sobretot hi ha un nom que encara desperta interés. Si no ho fan amb bones cançons ho tindran cru per a tornar a gaudir d'un mínim de credibilitat, si es que alguna vegada la tingueren, al menys per a mi si.

De moment, de tota aquesta història em quede amb les cançons dels seus primers discos a les que tinc en gran estima i encara gaudeixo. Cal fer un exercici de neteja de prejudicis per a valorar-los com cal, per a mi el rock britànic ja feia temps que no sonava tan autèntic com amb els Libertines. No la cagueu per favor amb els nous himnes per a la joventut maleïda.

Per Chals Roig

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris