Novetats 2018

header ads

Bettye LaVette - Worthy (2015)

Worthy o la dignitat de Bettye LaVette

...no espereu una tanda de minuts per a la complaença, ni per inflar d'ego i homenatge a l'artista clàssica de torn...


Des de les American Recordings els cants jondos de la tercera edat s'han convertit en un gènere en si mateixos, i no és per a menys, si es porta amb respecte i sense artifici, si es deixa que transpire la seva càrrega, pot deixar grans obres musicals per a la posteritat .

Està tota la mística de l'experiència, d'estar de volta de tot i de saber més per vell que per diable, però no, en el fer-se gran no tot és cool, pot ser dolorós, les coses com són, la mossa que va deixant el pas del temps fa mal, els records més antics cobren vida i t'assalten sense pretendre-ho, uns esbossant un somriure espontani, altres et travessen l'ànima per dins, i la lluita es transforma en una supervivència on l'objectiu primordial és portar una vida amb la màxima dignitat possible, al final queda el que un és, i un és la suma de les coses que ha fet, però també la resta de les que no. Quan aquesta profunditat apareix en una obra musical aquesta emociona, és cosa seriosa, posa l'ànima del revés, i crec que aquest "Worthy" de Betty Lavette m'ha atrapat sense jo buscar-lo per aquesta autenticitat que traspua de principi a fi.

LaVette ja va passar per aquí fa bora cinc anys amb el seu Interpretations - The British Rock Songbook (2010) (punxeu per a llegir), un disc que m'agrada molt, però a més em sembla una artista primordial i al mateix temps poc reconeguda. Es pot pensar que un altre disc de versions resulta innecessari a priori, encara que sigui Joe Henry el que controli que tot estigui al seu lloc i soni com al saló de casa teva (grandíssima la seva tasca aquí), però és que Lavette continua oferint re-interpretacions magistrals vingui d'on vingui la cançó, aquí el joc no és la comparació amb l'original, aquí es tracta d'escoltar un discurs propi, uns sentiments autèntics i una emoció desbordant on la veu cascada de Lavette sona a whisky, a anys i a començar a treure tot el pes innecessari de l'esquena, això és interpretar, això i res més. A més les cançons triades no són gens òbvies, encara que es recorren a alguns dels grans noms del rock, també hi han noms desconeguts, alguns de la mà d'en Henry. En tot cas no espereu una tanda de minuts per a la complaença, ni per inflar d'ego i homenatge a l'artista clàssica de torn, Betty Lavette deconstrueix cadascuna de les cançons i les passa pel seu filtre, hauràs de conèixer-les bé per a reconèixer-les, cosa que per contra no suposa cap esforç, tenint en compte la gran tasca i professionalitat desplegada amdós bandes de la taula de mescles.

"Unbelievable" no és que sigui una de les més conegudes de Bob Dylan, potser aquest fet la converteix més en una novetat en la particular visió de Lavette, té un punt molt funky i sembla trobar el punt de vista necessari des de la perspectiva que dóna el temps i les experiències viscudes, atenció a When I Was A Young Girl i aquest groove suggerent tan de rock setenter amb una guitarra d'autèntic goig blues, i ara sí, amb reivindicació del poc recordat grup britànic Savoy Brown amb aquesta cançó inclosa en el seu Raw Sienna el 70, un plaer la versió que es marca Lavette, no tinc altres paraules. La balada "Bless Us All" és d'estremir directament, la lletra de per si ja té molta força "Bless the losers God's lost children, the drunks, the fools, the ones that never do win, huddled with their backs turned to the cold wind seeking any shelter from their pain" en la veu de Lavette sona a oració i a veritat.


Un altra balada és "Stop" del mateix Henry, una delícia amb el piano com a protagonista, gairebé pot escoltar-se els mecanismes del martell del piano movent-se cap a la corda, que bo sr.Henry. El "Complicated" dels Rolling Stones podria complir perfectament el seu paper de cançó hit, una grandíssima versió, la més animada del disc, molt bona. Una altra balada és "Where A Life Goes" és d'una bellesa i profunditat commovedora "Is it Sadness that filled up your life? Find the liquor and wash it away". Quanta grandesa a "Just Between You And Me And The Wall, You're a Fool" so que es balanceja entre el deep-blues i la interpretació soul-jazz vocal, un treball de guitarra exquisit. I bé, el "Wait" dels Beatles només dir que qualsevol semblança amb l'original és pura coincidència, cosa que poc importa, si et saps la lletra al·lucinaràs amb el feeling que desprèn en boca de Lavette, "Step Away" dóna un respir a tanta intensitat, molt Stax, una delícia. Tanca "Worthy" que si l'original de Mary Gauthier ja és molt bona (entreu aquí si us plau), no ho és menys aquesta re-interpretació acollonant, que en definitiva és l'ànima d'aquest disc ... "Left stumbling in the dark, I had to go within, so I traced my scars, back to where I’d been a diamond in the dirt, perfectly concealed down beneath the hurt, it’s been so hard to feel". Si deixeu que aquestes cançons entrin, no us deixaran en temps.

No li vaig a treure mèrit a Joe Henry, ja que possiblement ens trobem davant d'un dels treballs més fins del productor i arranjador, per a mi superior a I've Got My Own Hell to Raise (2005), també produït per ell. Guitarres elèctriques sumptuoses i carregades de bon blues, òrgans i teclats que en un segon pla enriqueixen més que omplen, i un contrabaix que posarà a prova els altaveus de casa teva, estem davant d'una producció que hauria de comparar-se amb el "Do not Give Up On Me" de Solomon Burke, encara que queda més que clar que no disposa de la basa mediàtica inherent als grans retorns o les noves reinvendions de l'artista de torn, ja que Betty Lavette ja porta bastants anys entregant treballs d'autèntic goig, si que he de apuntar que és un dels seus treballs més aconseguits, dels últims temps, fins i tot m'atreveixo a afirmar que per poc, millor que el seu anterior "Thankful N 'thoughtful".

No es tracta només del meu homenatge, també necessari, a una de les grans dames del soul, és que Worthy m'ha agafat d'improvís i ha aconseguit que l'actualitat desaparegui de sota dels meus peus des de la primera cançó, m'ha eriçat la pell i m'ha emocionat, i no ho esperava, cançons que traspuen veritat i esgarrapen la vida amb una intensitat desbordant. Un excel·lent sense més.

Per Chals Roig


Sense l'abrigall de l'estudi, ni de Joe Henry, en directe Betty Lavette aconsegueix emocionar. És una de les grans, i encara en actiu.

Escrit per a l'Exile SH Magazine

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris