Josh Ritter - So Runs The World Away (2010)
...amb una carrera impecable, treballs musicals que no baixen mai del notable i més d'una obra excel·lent però que incomprensiblement és desconegut pel públic i ignorat per la majoria de premsa especialitzada...
Aquest és el sisé disc de Josh Rittera a tres anys del seu anterior disc "The Historical Conquest".
Durant una època molt important de la meva vida el meu germanet era l'encarregat de descobrir-me estils de música pels quals no acostumava a interessar-me. Durant uns cinc anys va viure una època on em va descobrir artistes que ara formen part de la banda sonora de la meva vida, gent amb un talent gegantí com Bonnie "Prince" Billy, Ron Sexsmith, Elliot Smith, Devendra Banhart, Josh Rouse i per descomptat un dels meus cantautors predilectes d'aquests últims anys, parlo de Josh Ritter.
Artista originari d'Idaho amb una carrera impecable, treballs musicals que no baixen mai del notable i més d'una obra excel·lent però que incomprensiblement és desconegut pel públic i ignorat per la majoria de premsa especialitzada. Un dia el meu germanet va deixar sobre la meva tauleta de nit “Golden Age of Radio” (2001) i “Hello Starling” (2003), dos treballs que el tenien boig, és conegut que portava una trempera acollonant des de feia setmanes, i volia compartir aquella troballa amb una ment superior.... jo no sabia qui era aquell paio i de primers vaig deixar-los a la muntanya d'oblidats. Un gran error reconegut després d'escoltar "Kathleen", si encara no està gravada al vostre cervell, la flagel·lació seria una bona alternativa. Tot i que són grandíssims treballs no van rebre el reconeixement merescut i fins i tot el meu germà va abandonar a Ritter per dones modernes amb disfresses d'home i bigotis pintats, senyors que semblen dones amb veus al·lucinants i noietes que tocaven l'arpa i es tocaven, i finalment va deixar abandonat a Ritter, o pitjor, el va deixar amb mi. I Ritter va regalar-me el magnífic "The Animals Years" l'any 2006. Quines bones estones hem passat junts escoltant "Girl in the war”, “Wolves” i “Thin blue flame”. Ummmm, crec que l'hauria d'estar escoltant ara mateix... després va arribar el que crec és el seu treball més equilibrat, parlo de “The Historical Conquest” (2007) que el va deixar esgotat creativament. Va trigar tres anyets a donar senyals de vida, amb el disc que avui ens acompanya i l'any 2013 va repetir la jugada amb un meravellós treball d'aquells de ruptura, parlo de "The Beast in its tracks". D'entre tots, el que crec hauré escoltat més vegades és "So runs the world away" que ja des de la seva bella portada enamora.
Durant una època molt important de la meva vida el meu germanet era l'encarregat de descobrir-me estils de música pels quals no acostumava a interessar-me. Durant uns cinc anys va viure una època on em va descobrir artistes que ara formen part de la banda sonora de la meva vida, gent amb un talent gegantí com Bonnie "Prince" Billy, Ron Sexsmith, Elliot Smith, Devendra Banhart, Josh Rouse i per descomptat un dels meus cantautors predilectes d'aquests últims anys, parlo de Josh Ritter.
Artista originari d'Idaho amb una carrera impecable, treballs musicals que no baixen mai del notable i més d'una obra excel·lent però que incomprensiblement és desconegut pel públic i ignorat per la majoria de premsa especialitzada. Un dia el meu germanet va deixar sobre la meva tauleta de nit “Golden Age of Radio” (2001) i “Hello Starling” (2003), dos treballs que el tenien boig, és conegut que portava una trempera acollonant des de feia setmanes, i volia compartir aquella troballa amb una ment superior.... jo no sabia qui era aquell paio i de primers vaig deixar-los a la muntanya d'oblidats. Un gran error reconegut després d'escoltar "Kathleen", si encara no està gravada al vostre cervell, la flagel·lació seria una bona alternativa. Tot i que són grandíssims treballs no van rebre el reconeixement merescut i fins i tot el meu germà va abandonar a Ritter per dones modernes amb disfresses d'home i bigotis pintats, senyors que semblen dones amb veus al·lucinants i noietes que tocaven l'arpa i es tocaven, i finalment va deixar abandonat a Ritter, o pitjor, el va deixar amb mi. I Ritter va regalar-me el magnífic "The Animals Years" l'any 2006. Quines bones estones hem passat junts escoltant "Girl in the war”, “Wolves” i “Thin blue flame”. Ummmm, crec que l'hauria d'estar escoltant ara mateix... després va arribar el que crec és el seu treball més equilibrat, parlo de “The Historical Conquest” (2007) que el va deixar esgotat creativament. Va trigar tres anyets a donar senyals de vida, amb el disc que avui ens acompanya i l'any 2013 va repetir la jugada amb un meravellós treball d'aquells de ruptura, parlo de "The Beast in its tracks". D'entre tots, el que crec hauré escoltat més vegades és "So runs the world away" que ja des de la seva bella portada enamora.
"Curtains" és l'encarregada d'obrir aquest meravellós disc, un extraordinari pròleg musical, un genial inici que feia molts anys que no trobava en un disc, i confesso que la primera vegada que el vaig escoltar ja va donar-me molt bones vibracions. Després ens trobem amb "Change of Time" que va enamorar-me de primeres i continua amb l'affaire, preciosa cançó que no he deixat d'escoltar... “time love, time love, time love.. it’s only change of time”…. El piano de "Curse" juga a disfressar-se de vals amb la veu tan bonica i dolça de Josh. L'americanisme absolut el podem troba a "Southern Pacific" amb reminiscències al millor Jackson Browne que sense cap mena de dubte signaria per fer en aquests temps una cançó tan meravellosa. La meva cançó favorita del disc és "Rattling Locks". Obscura, intrigant, increïble: black hole, black hole…..in hell, in heeellll… Però atenció, la tradicional i tavernera "Folk Bloodbath" ens fa cantar amb una Guiness a cada mà i l'escuma caient per terra. El Paul Simon post-Garfunkel es pot trobar a "Lark", quasi podem parlar de plagi però és igual per què és una cançó meravellosa. El disc continua amb una qualitat fora de la normalitat, recordant a grans cantautors como Browne, Simon o per exemple a Springsteen a "Lantern" que és un altre de les millors cançons d'aquest disc. De la part final destacaria "The Remmant" i "Orbital" i un recordatori especial per "Long Shadows" que tanca aquest fantàstic treball de Ritter i que desperta en nosaltres unes ganes gegantines per tornar-lo a escoltar, torna a sonar "Curtains"..., tornem a somiar. Gràcies Josh.
Per Nikochan
Per Nikochan
0 Comentaris