El cant redemptor de Joe Cocker fa fugir el pardal negre, Bye Bye Blackbird, i fa enorme l'original de Ray Henderson. Per cert, Jimmy Page a la guitarra." Àlvar Andreu
Amb aquestes paraules em presentava el company Àlvar (El Pes del Plom) la versió de Joe Cocker de la antiga Bye Bye Blackbird, inclosa en el seu primer disc. Una interpretació sublim com totes les dels primers discos del de Sheffield, aquells discs de pura joia sonora que pertanyen a una època on els músics deixaven de costat les seves pretensions personals i ho posaven tot al servei de les cançons. Joe Cocker va ser més que A
Little Help From My Friend, Unchain My Heart i la cançó de la
pel·lícula de marres. Coneixia la versió de Miles Davis, també molt bona, feeling jazz de vellut suau, la de Cocker és deep soul desbocat, enorme.
Que gran va ser Joe Cocker.
Vaig empaquetar tots els meus pesars i afliccions
sensació d'arruïnat, aquí vaig
Adéu, adéu ocell negre
On algú m'espera
ella és tan dolça
Adéu, adéu ocell negre
Ningú sembla estimar-me o entendre'm
i totes les històries de mala sort em segueixen passant a mi
on algú faça brillar la llum
Aniré a ma casa aquesta nit
Adéu, adéu ocell negre
Ningú sembla estimar-me o entendre'm
i totes les històries de mala sort em segueixen passant a mi
on algú faça brillar la llum
Vindré aquesta nit a casa
Adéu, adéu ocell negre
Per Chals
Ja de passada vos anuncie que si tot va be Àlvar formarà part del nou equip de NSVSRock, tot un luxe.
0 Comentaris