Novetats 2018

header ads

Miles Davis - "Kind Of Blue" (1959)

Si Miles Davis no hagués existit, s'hauria d'inventar. Una gran afirmació de mitjanit que no és aplicable a la majoria de músics de l'Olymp de la fama, així poso la mà al foc amb aquest disc que hauria d'estar en totes les prestatgeries al costat del "Blonde On Blonde" i el "Sticky fingers", per posar dos exemples.

Amb Kind Of Blue vaig arribar al jazz més enrevessat de la manera més lleugera, cosa que encara avui em resulta inexplicable, doncs sempre vaig ser un tipus amb gustos més aviat austers i directes, però aquest és d'aquest tipus de discs que una vegada has asumit no cansa mai més, et manté absort i  et guia pels seus compassos sense que te n'adonis, pura màgia. Puc passar temps sense escoltar-lo fins gairebé oblidar-lo, però quan li done al play de nou no entenc com podia haver passat sense ell, m'oxigena i m'ajuda a prendre l'escala correcta del que val la pena i el que no, entre l'emoció i el mer entreteniment, entre l'art i la vulgaritat.

Tot i que de Miles Davis no m'agrada tot, o més bé no he tingut temps físic per aprofundir com deu mana, el seu "Walkin'", la seva etapa Prestige entre "Cookin'" i "Steamin'" amb el primer mític quintet, la meva formació preferida per cert, "Porgy and Bess", fantàstica interpretació de l'obra, i "Someday My Prince Will Come" que és tal volta la seva obra menys recordada encara que és una autèntica meravella, oh Milestones!! i "Birth Of Cool" mireu per on però no m'enganxa. Però quan és "Kind Of Blue" el títol, em fonc directament.

La carrera de Miles Davis és complexa, té tots els elements que a qualsevol mitòman li agradaria llegir, però el que més m'impressiona és la seva aparició en molts moments significatius, llegint la seva autobiografia em va donar la impressió d'estar recorrent la història del jazz a cada paràgraf que assimilava, des de l'aparició del Be-Bop, desenvolupant-se igual de bé entre les dues costes, entre el Cool i el Hard-Bop, amb el jazz Modal, del qual va ser pioner, no el primer, i fins al Free que em queda llunyà, voler escoltar la seva obra seria com voler escoltar tot el Jazz, un recorregut a l'abast de molt pocs.


Però Kind Of Blue, que podríem considerar el naixement del jazz-modal a efectes oficials, fa màgia al respecte, podria gairebé afirmar que condensa la història del Jazz des de l'originari blues, passant per Louis Armstrong, fins a l'avantguarda amb Coltrane, una distància àmplia i plena de matisos que aquí semblen cohabitar en els mateixos solcs sense estridències ni forcejaments, natural i fluid, fi com la seda, hipnòtic.
Com en tots els seus discs, Miles buscava registrar la inspiració en el moment just en què feia acte de presència, cada disc seu sorgia catalitzat únicament per la seva genialitat, i per a això exigia el màxim als seus músics, va ser molt estricte, sense concessions a ningú, si podies suportar-lo com el teu líder t'havies guanyat el cel, no donava gairebé indicacions, i així les sessions se succeïen sense pistes de "com" ni per "on", els portava al límit i treia el millor que portaven dins, va ser un expert traient a flotació les virtuts dels seus músics, tot al servei del seu màxim objectiu que sempre va ser captar el moment i trobar l'essència de l'autenticitat i l'avanç en estat pur.

La formació en aquelles sessions va ser dispar, però al seu torn es compensava, amb el seu saxo alt, Cannonball Adderley representant el passat i el blues, les parts més tradicionals, en contraposició al saxo tenor de John Coltrane, el futur i el virtuosisme. En canvi Bill Evans va ser un igual amb qui Miles raonava els arranjaments, era la seva connexió amb la banda, les seves parts de piano són sublims, fins i tot a posteriori Evans va afirmar que Davis s'havia apropiat d'alguna de les seves idees, i es que treballar amb Davis tenia el seu preu. De la secció rítmica del seu primer mític quintet, només Paul Chambers aguantava al baix, Jimmy Cobb es consolidava a la bateria, i davant la mestria en les partitures d'Evans, a Winton Kelly només li va quedar espai per a una aparició, el seu pas per aquestes sessions de gravació va resultar traumàtic i difús, tot i que continuaria en la formació.

Amb només cinc cançons va posar del revés tot el jazz establert, i encara que no és l'únic que va fer avançar el jazz, sí que el veig com el personatge primordial que va convertir el jazz d'un espectacle d'entreteniment per a blancs, en una expressió artística a l'abast de pocs paladars, i tot i així, amb tot, va aconseguir l'èxit. Per a mi So What continua guardant el secret de la meva devoció cap a aquest disc, suau i complexa, aquesta crida-resposta, Paul Chambers pregunta, la banda respon, tan vell i alhora tan modern en plantejament que quan el mantra esclata amb Coltrane, la màgia sembla consumar-se en una de les millors parts de la seva carrera. Considero Freddie Freeloader la peça més assequible, tonada nocturna, evocadora, cinema negre, clubs plens de fum, i aquest jazz que llisca suau i frívol. Sense sortir-se del guió Blue In Green mostra el gran baladista que sempre va ser, sensibilitat absoluta, bellesa a dolls, en la senzillesa està la clau doncs Miles era a més un mestre dels silencis, els feia parlar. All Blues és la més extensa, hipnòtica, un gran exercici de contenció, mentre esperes l'esclat, el temps passa i t'engronsa, passa ràpida i desafia les lleis de la física quàntica. I tanca el disc Flamenco Sketches que poc té a veure amb el flamenc, potser fos només el suggeriment o la imatge en la seva ment d'una cultura exòtica i poc coneguda per a ell, potser un ressò al mestre Rodrigo, una cançó rodona que presenta el jazz modal en la seva essència més sensual, una meravella que es fa impossible anteposar a qualsevol de les altres, cinc cançons diferents entre si i unides per un mateix patró indivisible, classe a dojo en una de les sessions que quedaran per als annals de la història de la música.

Escoltar Kind Of Blue és com visitar la meca, ho has de fer almenys un cop a la vida, una cosa imprescindible per a qualsevol mortal amb un mínim de gust per la bona música.


 
Publicat originalment per a la revista EXILE SUBTERRANEAN HOMESICK MGZE

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris