Així de primeres pot ser que el nom William Tyler no et soni, potser que sense saber-ho hagis escoltat la seva guitarra en més d'una ocasió en alguna de les seves col·laboracions, amb Lambchop, Silver Jews, Bonnie 'Prince' Billy, Charlie Louvin, Candi Staton ... queda clar que no acaba d'aterrar.
"Impossible Truth" és el seu segon disc signat al seu nom després d'un molt ben acollit "Behold the spirit" (2010), primer per Merge. Era difícil per Tyler escapar de les comparacions respecte a la figura (poc recordada) de John Fahey, si a més estem parlant d'un disc instrumental de guitarra, potser a més d'un li tiri per enrere.
Així doncs aquests dos condicionants fan necessari desfer-se de qualsevol tipus de prejudici a l'hora de seure, dic bé, seure, ja sigui al volant o gaudint del capvespre primaveral, i escoltar aquesta meravella sònica.
D'entrada el mateix Tyler ha qualificat la seva música com "my '70s singer-songwriter record; it just doesn't have any words.", la seva particular declaració d'amor a una època determinada, que no va viure però que va experimentar plasmada en el beneït vinil.
En certa manera "Impossible Truth" trenca els motlles respecte als discos de "virtuosos de la guitarra", la seva tècnica és evident, però no deixa de ser evocador i nostàlgic en un sentit gens tràgic, tonades que semblen sortides del subconscient de l'oient, country estratosfèric que beu tant de contemporanis com Lambchop, per les seves cadències riques en matisos, com del primitivisme abstracte de Fahey, banda sonora meitat lisèrgica, meitat orgànica, atípic i anacrònic, americana de ciència ficció, un disc per escoltar i sentir amb els ulls tancats.
0 Comentaris