El dealer m'ha suministrat la nova dosi d'Iggy and the Stooges, el nou disc per al segell Fat Possum Records batejat 'Ready To Die' i que sortirà oficialment el 30 d'abril. Per tant primer tast escoltat amb peus de plom vist lo vist anteriorment fa ara sis anys.
Aquesta vegada amb Ron Asheton fora de joc, Iggy Pop no s'ho ha pensat dues vegades per a cridar a James Williamson, responsable de la re-invenció dels Stooges amb Raw Power. Així que a demés d'Iggy, Scott Asheton i James Williamson, repeteixen el saxofonista Steve Mackay, qui per cert ja va participar amb la banda en el disc Fun House, i Mike Watt, ambdós presents en l'anterior i oblidable disc.
Però mentre "The Wierdness" no paga la pena ni per la intervenció d'Albini, al meu parer clar, aquí el senyor Williamson torna a salvar al grup de la cremà definitiva, i a més produeix el disc. Primer que res, es un error jutjar aquest disc respecte dels seus clàssics, estem parlant d'uns senyors de més de seixanta anys que encara són capaços de deixar en bragues a més d'un grup d'alt de l'escenari, ja és molt.
De segur més d'un nostàlgic de la seva obra clàssica tindrà les seves reticències per a agafar-se en serio aquesta nova etapa, i més amb el precedent del seu millor tractat d'aspror irreverent del 73. Però si t'oblides que els que firmen són els Stooges llavors comença a gaudir-se millor, d'haver firmat sense la banda, i amb American Caesar al retrovisor, inclús d'haver repetit la fórmula de "Kill City" firmant junt a James Williamson, podria haver suposat un molt bon punt d'inflexió a la seva carrera en solitari. Però pareix que Iggy es reserva els seus discs en solitari per a la seva vessant més chanteur.
Per altra banda, qui no es consola és perquè no vol, no pot haver millor excusa per a que aquesta formació torne a xafar els escenaris, oportunitat irrepetible per a veure en quin estat es troba la química entre Iggy Pop i James Williamson. I més si l'excusa sona com 'Ready to Die', un bon disc de rock cru i directe, molt millor que "The Weirdness".
La primera part del disc es un canó, la sortida que marca "Burn" no baixa el nivell fins "Unfriendly World", tractat de desencant social que sense ser mala cançó és més pròpia d'Iggy en solitari, però la segona part del disc encara reserva trets com "Dirty Deal", fins tancar de nou amb dues bones cançons però amb el peu alçat de l'accelerador.
Un disc per a escoltar amb les lletres en la mà, que no et diran cap veritat universal, però si saben clavar-se sense miraments amb tot el que pilla al seu pas, i ara com be sabreu, hi ha d'on elegir, es nota que la Iguana està còmode en el seu paper, i ell mateix ja és posa en la portada amb el punt de mira al pit per si algun al·ludit bol pressionar el gallet. Del disc també em quede amb eixos riffs bruts i de caixó, al mateix temps que poderosos, alguns trets directament del garatge de "Raw Power".
No és un disc per a caçadors d'obres mestres, més be per a qui té ganes de desfogar-se amb un bon disc de rock, i gaudir una vegada més de la veu de la Iguana i les guitarres brutes de Williamson, segur que bon espectacle donen, amb cançons com aquestes el rock'n'roll està servit.
Ací un fabulós teaser amb la cançó "Job" de fons:
0 Comentaris