La postguerra és fotuda, menys directa que la pròpia guerra, però no per això és una època de tranquilitat. Després del conflicte queden les ferides ... algunes més profundes que altres, i romanen forts records que s'anteposen a la realitat com un malson en hores de vigília i la sensació d'haver perdut el temps... i el no-res, haver-ho tingut tot i de sobte res, saber que encara que tot ja ha passat ... no va servir per a res. En el pitjor dels casos pot ser que u muti en una espècie de Travis Bickle.
Les post-guerres bèl.liques són molt contundents, de manera massiva gent que un dia gaudia d'una agradable sobretaula amb la seva família, al dia següent està sense casa i sense família. Però hi han altres post guerres que no són tan violentes i no per això són menys doloroses, com ara les d'una llarga relació trencada, fins i tot les post guerres d'una antiga amistat, aquestes també són molt fotudes. Després d'aquestes guerres les nostres ments són com una bola de paper, que per molt que intentes allisar-la i planxar-la, en ell sempre romandran les arrugues. Són aquests períodes en els que t'es igual el que et digui la gent propera, t'és igual que el consell vingui d'algú amb experiència en l'assumpte, la ment es tanca en si mateixa i no deixa passar res més de l'exterior, cal processar el viscut, trobar la lògica, i el cas és que la lògica només val en les matemàtiques, en aquests casos el temps juga un dels papers més importants. Encara que per sort sempre hi ha algun petit detall, un fet intranscendent, una cosa que sorgeix de la manera més espontània que et fa despertar d'un dia per l'altre. és com la frase que em va explicar ahir la meva noia, es va trobar per casualitat amb un senyor savi que li va dir 'si té solució, no et preocupis, i si no la té ... tampoc', dit així resulta fàcil, en qualsevol dels dos casos la solució és aixecar el cap i relaxar la matèria grisa. Aquest disc atrapa aquesta fantàstica facultat de la palmellada d'ànim a l'esquena en el moment just, aquell instant després del plor a l'espatlla, l'escombra que recull els trossos que van quedar al final de la batalla. Aquí és on Post War desenvolupa la seva grandesa, en les seves propietats curatives.
Si no em creieu, si us plau escolteu aquesta cançó, llegiu la història i gaudiu de la part instrumental final, és perfecta, aquí hi ha la resposta ... i em direu si no us arrenca, encara que lleu, un somriure:
Què pots fer amb les restes d'un cor trencat?, El savi ho sabia molt bé, però les paraules no són suficients, és més com aquesta fantàstica guitarra, un regal la influència de John Fahey que des d'aquesta alta muntanya li va parlar a Ward, li va dir agafa aquesta saviesa i ruixa la ràdio, fes que aquesta mal parida ens torni tot l'afecte que li vam donar quan encara podia escoltar-se bona música en les fm's, fes que ens torni a correspondre com nosaltres vam fer quan la ràdio era ràdio. Encara que no puc dir que la música de Ward soni com la ràdio dels 60 i 70 perquè no ho vaig viure, sí que la imagino com va haver de sonar, m'imagino aquest so idíl.lic, aquestes melodies rodones i amb classe, el bon gust fet cançó quan els diners encara no manaven i les mares cantaven boniques cançons de bressol. Però no només és capaç d'absorbir tot el poder de John Fahey a Chinese Translation, a més pot en un mateix disc sonar a surf a Neptune 's Net, al glam de Marc Bolan a Magic Trick, aquesta manera de clavar-la amb la intro de Requiem només sabien fer-ho els vells reverends del rock, o com aquest country-blues lànguid a Rollercoaster, i el crooner assegut al costat de Hawley a la barra d'un bar a punt de tancar en Today 's Undertaking i Eyes on the prize, o portar al seu terreny To Go Home, la cançó de Daniel Johnston amb l'ajuda de Neko Case. També tenim en el disc a Jim James, la bateria de The Decemberists i també el de The Thermals, juntament amb el fenomenal multi-instrumentista Mike Moggis, garantia de trobar al seu lloc instruments tal que mandolines, grans timbals, campanetes i diferents aparellets tal que el omnichord, tot sense deixar de sonar a ell mateix, juntament amb tot el que arrossega de la música popular americana.
Aquest truc de màgia va avui per Marc Bolan, un dels dinosaures més grans del rock:
Contribueix en gran mesura el timbre de veu de Ward, és suau i esquinçat ... sembla parlar i no cantar, és com aquell amic que et tranquil.litza només amb el so de la seva veu, et diu 'vinga home ... el paper estarà arrugat, però encara pots escriure moltes coses en ell '... i encara que no vols somriure, s'escapa, i llavors cada vers sona com un medicament que no sap amarg, sinó tan dolç que ja no sembla medicament, són llepolies sonores. Les seves lletres són simples, potser, però són seductores, ho diuen tot dient poc, donant unes pinzellades.
Aquesta rapidesa que tot el tenyeix de ocre va deixar que aquest disc es recordi com un disc que parla de les conseqüències de la guerra de l'Iraq, cal rascar i escoltar, un ha de impregnar-se i colar-se en l'espina dorsal de la cançó com a unitat de mesura bàsica. Pot ser que estigui tocat amb aquesta idea fatal que arrossega la postguerra bèl.lica, però qui pot resistir-se a beures d'un glop la copa de verí que ens ofereix Ward en el primer track? jo repeteixo cada vegada fins a caure ebri, perquè Poison Cup ja deixa ben clar des del principi de que va això, 'vull tot el teu amor, i si l'amor és una copa de verí, doncs endavant, beguem junts', increïble la manera de començar un disc, tres acords, un teclat exercint de coixí i Ward xiuxiuejant, demanant tot el nostre amor i donant tot el seu amor a qui l'escolti.
Diuen que és el seu disc més accessible com qui intenta carregar una xacra, aquí accessible s'entén de la mateixa manera com ho són els grans clàssics de Sun Records i com aquelles veies produccions de Phil Spector, com quan la ràdio era ràdio. Benvolgudes boles de paper, ja sabeu, alliseu-se fins on pugueu que l'arruga és bella, i beveu d'aquesta copa de bon verí.
Un bon surf:
1 Comentaris
El concepte del disc m'agrada, hi ha algunes cançons que em resulten molt gratificants, però per alguna raó estranya no acabe de connectar. De fet, no havia tornat a ell fins ara mateix. És culpa meua segur.
ResponEliminaDit això: el post, sensacional, per variar.