Li tinc un especial afecte al tocat de l'ala de Mike Scott, no ho puc evitar, i tot i que crítics i premsa no solen donar aprovació als seus últims treballs, a mi em continua semblant que The Waterboys són una de les bandes més personals del rock actual . Grans discos entre obres menors (segons els crítics). Per a mi, el bo de Mike es deixa l'ànima en cada interpretació, des de l'aclamat Fisherman's Blues fins al vilipendiat i menyspreat A Rock in the Weary Land, des de la seua època de la Big Music passant per l'era Raggle Taggle i aquesta anada elèctrica que ell mateix va denominar Sonic Rock.
Send Him Down To Waco
Fins i tot obres menors com Kiss The Wind (disculpeu la broma raimoniana del títol) em semblen illes on anar a passar una temporada. Aquest LP va passar totalment desapercebut fa un parell d'anys, i portava ja un temps amb la idea de recuperar-lo. Recull cançons inèdites i rareses que Mike Scott ha anat acumulant en els arxius de The Waterboys entre 1991 i 2006. Entre versions diferents de cançons que han aparegut en alguns dels seus àlbums podem trobar algunes joies, homenatges als seus herois, cançons que miren el country de prop, d'altres que intenten ser modernes i algunes meravelles folkies.
Wild Horses
La inicial Kiss The Wind gravada a la Power Station de Nova York el 1993 solia obrir els shows de la seva Back to Rock Tour de 1990, fins ara només existia en una cara B en versió acústica, aquest tema representa la marxa de Steve Wickham, qui donava a la banda el toc folk. També compta amb una versió de l'Independence Day que es va incloure al costat de la revista Uncut en un cd d'homenatge al Boss, una altra versió de Wild Horses dels Rolling Stones. Una de les meves preferides Winterland, que segons afirma Mike Scott intentava seguir l'estela de l'Odelay de Beck Hansen, i que per a mi, aconsegueix donar una lliçó als germans Gallagher del que hauria de ser el Brit Pop. Una altra de les meves preferides és Your Baby Ain't a Baby Anymore amb un James Delaney al piano que et fa volar fins a les terres celtes en vol directe sense escales, la versió rockera de On My Way To The Big Light que Mike Scott va co-escriure amb el cantant de Letònia, Ainars Mielavs, i com deixar passar la dylaniana Send Him Down to Waco, així fins a 16 cançons, algun tema està de més, però a Mike Scott l'hi perdono tot, fonamentalista que és un.
You're Baby Ain't a Baby Anymore
Wintermind
Independence Day
On My Way to the Big Light
Potser és un disc menor, però m'ha tret uns quants anys de sobre mentre l'escoltava. Un petit tresor.
Important: Mike Scott està compartint totes les sessions que va gravant a l'estudi, algunes per a escoltar i la majoria per descàrrega. En el seu espai en Soundcloud podeu seguir la seva evolució. També en un reproductor des de la seva página.
Podeu veure la nota de cada tema aquí, i la visió personal de Mike Scott aquí.
myspace | web
1 Comentaris
No conec el disc que ressenyes. Sempre m'han agradat els Waterboys, però també sempre he pensat que és una banda que té molta morralla junt amb també molts bons temes. Ja fa temps que no mel's pose, m'has fet goleta!
ResponEliminaUn abraç!