Novetats 2018

header ads

Oh, Libia! - Oh, Libia! (2010)

Un altre grup de Indie Pop?, sí és un altre grup de indie pop, però amb matisos, les estructures de les cançons toquen de manera tangencial el lo-fi i el folk però desenvolupen una mena de pop psicodèlic proper al shoegaze, o siga, que utilitzen sorolls i arranjaments electrònics amb els que de manera extraordinària ens transporten a un passat on la llibertat en la composició i producció dels discos era real i no producte d'una moda, els anys del Sgt Peppers dels Beatles i el Pet Sounds de Beach Boys, be d'acord, als Oh, Libia! no els agraden les comparacions, però és inevitable de vegades homenatjar als que ens ensenyaren a estimar la música, fins i tot cadascun dels temes semblen voler invocar l'esperit de Syd Barret i la seva manera especial de composar, sense deixar de banda ni la melodia, ni l'experimentació.


I com aconseguir aquesta llibertat de creació sense que no aparega boca-xancla discogràfic de torn a tallar-te el rotllo? Doncs dos són els factors principals que permeten que els Oh, Libia! desenvolupen el seu art d'aquesta manera. El primer factor és disposar del teu propi segell discogràfic per a controlar tot el procés creatiu fins el final, segell anomenat Japanese Fucked Records. L'altre factor que ha contribuït al so de la banda s'anomena Ken Stringfellow (The Posies, REM, Big Star, The disciplines), qui ha portat a terme les tasques de gravació i mescla del disc, a més de tocar el baix, la guitarra, teclats, i cors en alguns dels temes. Després de veure'ls en directe en un concert que feren els Oh, Libia! en Paris, el sr.Stringfellow va decidir que aquell grup tenia molt que oferir. Ells mateix admeten que aquesta contribució ha marcat en gran mida el so del disc, i de quina manera!... quin luxe.

Gravat en l'estiu de l'any passat en els Monophonic Studios d'Alacant i masteritzat en RFI/CD de Seattle per Rick Fisher, el so dels disc és excel·lent, tot i que utilitzen elements electrònics per a crear el seu espai sonor, sembla estar gravat totalment en anal·lògic, molt bon detall. La banda s'inicia en l'agost de 2008 quan JT Prewitt i Víctor Ramírez decidiren compartir idees i cançons en un projecte conjunt, que formen també Elena Martynenko, Juanjo Gausell , Óscar Hernandez, John Joe Clausell i Trevor Murrell. Propers al so, segons ells, de The Pastels, Sebadoh, Robyn Hitchcock i el col·lectiu Elephant Six (Of Montreal, Elf Power, Apples in Stereo)

Per a finalitzar una declaració de JT Prewitt a astreduPop:
"El que m'agradaria és que no ens compararen amb ningú. Les comparacions existeixen i sempre s'usen. Però crec de debò que si sonem a alguna cosa és a Oh, Libia!, especialment en el que et comentava abans arrel del so. La manera en la que sonen les coses en les nostres cançons és el que les fa diferents. Són cançons de pop convencionals que sonen rares, que et foten els oïts i el cap. I això m'agrada."

Esperen em disculpem per les comparacions, i m'accepten com a nou fan.

Podeu escoltar-lo sencer en Bandcamp.

myspace | bandcamp

<a href="http://ohlibia.bandcamp.com/album/oh-libia">Open Graves by Oh, Libia!</a>

El seu nou vídeo, espere no el retiren.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris