La figura d'en Lluís Llach és ben estranya musicalment parlant. Va superar a la majoria de gent de la Nova Cançó sense renunciar al català i amb un compromís polític molt ferm. També va saber adaptar-se als nous temps, cosa que quasi ningú de la Nova Cançó va fer, i dintre uns paràmetres ha acceptat que més gent que no seguia uns certs paràmetres (deixem caure en el tòpic, els del típic cantautor, siguin de caire més brasiler, més nord-americà, o més afrancesat), com per exemple, recordo una entrevista que el Llach portava una samarreta dels Pets, del seu segon disc, o col·laborar en una cançó amb els Sangtraït. I encara que moltes de les seves coordenades no m'agraden gens (una certa autocomplaença, un deix d'afectació) si que puc reconèixer que un disc com I si canto trist... és avançat a la seva època i que ja augurava la barreja d'estils o que musicar un poema no tenia de sinònim de matar d'avorriment. Salutacions!
Jo tampoc soc fidel seguidor de Llach, al igual que tu, l'admire més per aconseguir sortir del encasellament polític que va sofrir. Una anècdota que m'agrada molt i que vaig viure: Va vindre a la meva ciutat a fer un recital, les faccions més polítiques acudiren unflats de goig amb banderes ben grans, i Llach davant aquell panorama va dir directament: - A mi les banderes no m'agraden gens ni mica. Llach per damunt de tot se deu a la seva música, per damunt de tot és un poeta, i a més canta amb l'idioma que sa mare li ensenyà. Gràcies Nahim, un abraç
Chuck Prophet - Sally was a cop (2024)
-
*Como **llevo diciendo desde mediados del mes de julio, **Chuck Prophet, el
músico californiano que parece haber superado un cáncer que le tuvo medio
ret...
Finn Swingley | Interview | New Album, ‘Pet Hates’
-
Dinner at an exuberant restaurant can be a bit perplexing, though when
Finn, almost off the cuff, mentioned that he had a new album in the works,
I leane...
La rabia (1)
-
El consumismo es la guerra por otros medios, de un modo más placentero pero
no menos violento. Nadie como Pasolini vio con mayor claridad esto. El
director...
Ismael Serrano: “Sinfónico” (2024)
-
[image: Ismael Serrano: “Sinfónico” (2024)]
A Ismael Serrano lleva tiempo seduciéndole la idea de revestir sus mejores
canciones (que no son todas, como...
I Put a Spell on You
-
*Nina Simone* — *“I Put a Spell on You”*
*I Put a Spell on You* (1965)
Tryon, North Carolina (USA)
Enlace
*Eunice Kathleen Waymon*
*****
Esta canció...
Something/Anything?
-
Dividido en cuatro capítulos correspondientes a cada una de las cuatros
caras del doble elepé, *Something/Anything?* es un trabajo mastodóntico y
colosal...
DOWNBOUND TRAIN
-
Cinquè tall del "Born in the USA" (1984), segurament és la que menys
vegades a tocat en directe, potser perquè és la menys comercial de
totes(?), de fet ...
OCTOBER LONDON - OCTOBER NIGHTS (2024 ) Incl Audio
-
*Genero *Soul, Neosoul *País* Usa *Año* 2024
Toca el turno a uno de los lps del año y que en muchas maneras sigue la
estela del formidable disco del añ...
Buceando en el naufragio
-
Una vez leído el libro de mitos
y cargada la cámara
y comprobado el filo de la hoja del cuchillo,
me pongo
la armadura de caucho negro
las absurda...
Los discos de Septiembre 2024
-
Con la resaca de las vacaciones veraniegas y encarando el otoño, aquí
tenemos la lista de los discos que me han parecido más interesantes en este
mes de...
el bosc arrugat
-
enrere les últimes cases del poble, el desordre del llit:
enrere els camps i els camins,
presos d'un sol que llueix descuidat
alletant la terra com una ve...
Les 10 de 2023
-
2023. Any on a Mallorca hem pogut seguir gaudint dels retornats Antònia
Font i La Gran Orquesta Republicana, hem tornat a sentir la música de Boc,
hem d...
Covers extraordinarias en Youtube
-
Ayer al volver por la noche de trabajar me dio por buscar en youtube
versiones acústicas de canciones que me gustan y, sin mucho esfuerzo,
conseguí encontr...
MI LISTA 2019
-
[image: Resultado de imagen de teskey brothers]
Este ha sido un año un poco flojo, grandes discos pero a cuentagotas.
Esperemos que el ...
LUKE WINSLOW KING: BLUE MESA
-
A pesar de los meses que lleva el disco en el mercado no puedo dejar semana
sin darle una escucha al último disco de Luke Winslow King, *Blue Mesa*, un
di...
2 Comentaris
La figura d'en Lluís Llach és ben estranya musicalment parlant. Va superar a la majoria de gent de la Nova Cançó sense renunciar al català i amb un compromís polític molt ferm. També va saber adaptar-se als nous temps, cosa que quasi ningú de la Nova Cançó va fer, i dintre uns paràmetres ha acceptat que més gent que no seguia uns certs paràmetres (deixem caure en el tòpic, els del típic cantautor, siguin de caire més brasiler, més nord-americà, o més afrancesat), com per exemple, recordo una entrevista que el Llach portava una samarreta dels Pets, del seu segon disc, o col·laborar en una cançó amb els Sangtraït. I encara que moltes de les seves coordenades no m'agraden gens (una certa autocomplaença, un deix d'afectació) si que puc reconèixer que un disc com I si canto trist... és avançat a la seva època i que ja augurava la barreja d'estils o que musicar un poema no tenia de sinònim de matar d'avorriment. Salutacions!
ResponEliminaJo tampoc soc fidel seguidor de Llach, al igual que tu, l'admire més per aconseguir sortir del encasellament polític que va sofrir. Una anècdota que m'agrada molt i que vaig viure: Va vindre a la meva ciutat a fer un recital, les faccions més polítiques acudiren unflats de goig amb banderes ben grans, i Llach davant aquell panorama va dir directament: - A mi les banderes no m'agraden gens ni mica.
ResponEliminaLlach per damunt de tot se deu a la seva música, per damunt de tot és un poeta, i a més canta amb l'idioma que sa mare li ensenyà.
Gràcies Nahim, un abraç