Rebenta'ls els timpans tito Young |
L'any que Elvis va morir, els Sex Pistols s'encarregaven de posar-ho tot potes amunt renovant l'esperit visceral, d'immediatesa i passional del rock'n'roll de manera semblant, i salvant les distàncies, a com ho fera el Rei. El moviment punk irrompia amb força, els seus màxims exponents qüestionaven als artistes amb una llarga trajectòria que s'havien acomodat en la seva posició de mega-estreles del rock, els més joves buscaven el relleu generacional de manera urgent espolsant les lleganyes de la industria discogràfica. Dos anys després Rotten i companyia se difuminaren portant al límit el significat de 'banda de rock'. Neil Young va captar el significat de tot aquell enrenou musical i condensava en Hey Hey My My aquesta essència del punk, l'actualització del carpe-diem, potser un dia hi siguis i al següent desaparegues, és millor cremar depresa que esvair-se lentament, solament així, com el record del Rei, el rock'n'roll perdurarà per sempre més.
Com quasi tots els moviments musicals van acabar engolits víctima dels mateixos que els van enaltir. Han passat els anys i mentre la major part d'aquells capçals del punk, han desaparegut o han tornat per la pasta, tito Young continua oferint uns directes bestials, ROCK en majúscules, autèntic carpe-diem electrificat a cada concert. M'agrada més Hey Hey My My que tancava aquell magnífic Lp, tot aquell feedback sortint pels altaveus converteix el lament acústic de My my hey hey, que encetava Rust Never Sleeps (1979), en un al·legat ferm i potent. La meua tècnica és tan bàsica que un solo de guitarra tocat per mi seria com un elefant comprant rosques del 4 en la ferreteria Ortiz, així que normalment agafe la tablatura de My my, hey hey, versió acústica que obria el disc.
L'únic inconvenient que vaig trobar a l'hora de traduir aquesta lletra van ser el versos: 'when you're out of the blue and into the black', alguna traducció literal he vist per la xarxa, altres posen l'origen en una expressió sorgida de la guerra del Vietnam, però no em convenç, així que he seguit les recomanacions d'alguns amics. Landete ja m'avisa que aquesta part té diverses traduccions publicades, per a ell, després de donar-li voltes li valdria: 'Quan, sense esperar-t'ho, et trobes en la obscuritat'. També Nahim em va passar la traducció d'Alberto Manzano 'Quant caus del cel i desapareixes', i per últim la més onírica tal volta, la de Salomé 'Quan surts del dia i entres en la nit', també m'agrada molt, així que totes tres les he integrades en la mateixa cançó, pense que queda be... obert a recomanacions.
My My Hey Hey
My my, hey hey
El rock and roll és aquí per a quedar-se
És millor cremar depresa que esvair-se lentament
My my, hey hey.
Sense esperar-t'ho, et trobes en la foscor
Et donen això, però pagues per allò
I una vegada has marxat, no podràs tornar
Quan caus del cel i desapareixes
El Rei ha marxat però no l'oblidem
Aquesta és la història de Johnny Rotten
És millor cremar-se depresa que esvair-se lentament
Quan surts del dia i entres en la nit.
Hey hey, my my
El rock and roll no pot morir
Hi ha més en el quadre del que l'ull veu.
Hey hey, my my.
Hey Hey My My
Hey hey, my my
El rock and roll mai morirà
Hi ha més en el quadre del que pots veure
Hey hey, my my
Caus del cel i desapareixes
Pagues això, però et donen allò
I una vegada has marxat, no podràs tornar
Quan, sense esperar-t'ho, et trobes en la foscor
El rei s'ha mort, però no s'ha oblidat
Aquesta és la història de Johnny Rotten?
És millor cremar-se que dormir oxidat
Quan surts del dia i entres en la nit.
Hey hey, my my
El rock and roll no morirà mai
Hi ha més en el quadre
del que l'ull veu.
Una tablatura molt bona de Hey Hey My My per a guitarra acústica en Songsterr
6 Comentaris
Forever 'Neil' Young.
ResponEliminaGran, molt gran El Tio!!
Hi ha més al quadre del que l'ull veu...
ResponEliminaTxals! Ostres, aquesta cançó em porta molt bons records. Jo a principis dels anys 90 coneixia el Freedom i el Ragged Glory del vell Neil, pero res abans. Recordo una nit de farra en un poblet perdut de la comarca de La Selva a un grup de Roses que es dien Los Carbónicos y que arracaven amb la cançó que avui ens presentes. Realment els boscos vàren retrunyir amb la força d'aquesta cançó, a milers de kilómetres de California i el Canada. Obviament lo següent que vai fer va ser averiguar en quin album estava aquella cançó tan descomunal. El Rust Never Sleeps apart de "susodicha", té altres cançons gegants com "Powerfiger" i "Trasher", on en Young rebla una década prodigiosa. Mercès per anomenar-me, si necesites ajuda ja saps on trobar-me. Salutacions!
ResponEliminaHola ixavavi, enllace el teu blog de Notícies de Young, com no.
ResponEliminaSalut i gràcies per passar-te
Ei Nahim, Jo vaig coneixer a Young pel Freedom i el Rockin' in the free world, desprès ja van caure els més clàsscis. per suposat el Rust té grans cançons. Este tiu rocketja que dona gust.
Salut company
Ostiaaaa.
ResponEliminaAquesta si que es bona.
Avui m'ha donat per buscar si hi havia quelcom per internet en que surtís el grup Los Carbónicos i va i ho trovo.
Collons!
Vaja dia aquell.
Nahim.
El lloc aquest del que parles es un poblet que es diu Castanyet i sí, vam obrir amb el Hey Hey My My a lo bèstia.
Recordo el comentari que va fer un al acabar el tema:
.-"després d'aixó, que fereu?.
Així de bèstia va ser.
Varem començar a tocar a les 23h i varem acabar sobre les 7 del matí.
Va ser el nostre record.
Ah.
Soc en Miquel, el cantant i guitarra solista d'aquell fantàstic grup que es deia Los Carbonicos.
Sí sí...
Quin dia aquell...
Ostres Miquel! Quina sorpesa! Realment va ser impactant la vostra actuació, la recordo molt bé. Quines nits a Castanyet, inoblidables, màgiques, sens dubte vàren quedar en l'ìnconscient dels que ens posarem a fer música en els 90. Us vaig veure en un altre directe vostre, a Girona, en una sala que es deia l'Inedit o alguna cosa semblant, al carrer Figuerola. Recordo que vàreu arrencar amb la mateixa de Neil Young, i tambe recordo, que tu i la baixista movieu el cap al ritme del "Crush with Eyeliner" dels REM, que feia poc havien tret el seu àlbum Monster. La vostra actuació va tenir de ser pel Octubre o Novembre del 1994. Ostres, al·lucino amb internet, que trenca les barreres del temps i l'espai. Tant de bo tornesin Los Carbonicos, o que la sort a tots ens hagues sigut a tots més propicia. Pero, que collons, sempre ha d'haver-hi temps pels somnis Miquel! Si tens penjades coses a la xarxa no dubtis en posar algun enllaç. Salutacions!
ResponElimina