Novetats 2018

header ads

David Bowie - Blackstar (Columbia, 2016)

Último disco de David Bowie, despejamos la incógnita.

Blackstar estava destinat a ser el disc de la discòrdia de 2016, opina o mor, posiciona't, digues blanc o digues negre, amb mi o contra mi, David Bowie és un geni, David Bowie és un vell capritxós, David Bowie ha fet una obra mestra, David Bowie ha fet una caguerada, David Bowie... David Bowie va morir i el disc va traspassar la dimensió present cristal·litzant de manera rutilant en un grandiós comiat, un gran esforç que segons va explicar el seu amic i company Tony Visconti, tenia com a major finalitat deixar un colofó extraordinari ​​a la seva enorme discografia.

Blackstar deixa un rastre de referències avantguardistes, literàries i fílmiques, fins i tot de misticisme iniciàtic, però és la posada en escena un dels elements primordials del disc, l'altre element primordial és el desenllaç de cadascuna de les cançons, la mort, tal com la piràmide d'un emperador, d'una manera pretesa la vida és projectada més enllà de la mort, i la mort és present en aquesta vida a través de l'obra. En el musical les referències sonores es succeïxen, és recurrent nomenar Kid A de Radiohead com molts han anat plasmant en cadena, i la veritat és que aquests músics que Bowie va incorporar al seu equip també han donat una pàtina sonora que als avantguardistes i/o jazz-progs els produeix orgasmes només de pensar-ho, aspectes que no m'importen massa més enllà de l'expressió artística i les emocions i sentiments que desperta l'obra, i és en aquesta dimensió lírica on em queda clar que jeu el gran valor del disc, no en la seva complexitat sonora, ni en la seva avantguarda que no ho és tant, un disc que demana rebre un tracte conceptual, mal anàvem si en els primers dies el món havia de pronunciar-se a favor o en contra.

Última foto
Se'm feia difícil donar-li el tracte de novetat al disc ja que encara estic convençut que necessita el seu temps de repòs, i se'm fa difícil ara també, quan la notícia ja sembla que ha passat, perquè després de tot no deixa de ser una nota de comiat crua i plena de clarobscurs, i alhora desafiant. Bowie parla a través d'aquestes cançons per dir-nos que és mort, i això simplement em gela la sang, em deixa immòbil. L'obertura de Blackstar ens porta als seus discos menys comercials, llarg minutatge i estructura complexa per al que sembla un ritual, entre surrealista i iniciàtic, amb moments dissonants entre d'altres més melòdics. Tis a Pity She's a whore té un ritme trepidant adornat de notes sostingudes, un dels moments més tensos i asfixiants, no és una cançó fàcil en el seu rerefons, a més no és inèdita, va ser cara b de Sue (Or in a reason of crime) recuperada també per a aquest disc i que ja va formar part d'un recopilatori que té un parell d'anys, totes dues fan referència a una obra de John Ford. Lazarus és aclaparadora, reproduïda ara ressona com un càntic d'ultratomba, lligada com altres cançons d'aquest disc a un vídeo-clip de visionat obligatori a la vegada que inquietant. Girl Loves Me és minimalista en les formes, es fa servir meitat del Nadsat, llenguatge de La Taronja Mecànica, i meitat Polari, slang utilitzat en els 70 en pubs d'ambient gai, ben mirat un detall un tant excèntric, però qui més podria fer una cosa així?. De tot el lot Dollar Days és de les més afables a l'escolta amb una excel·lent intervenció del saxo, cançó que ara fa humitejar els ulls, una mirada en retrospectiva i amb la mort, de nou, present com a element catalitzador. Fins i tot una altra de les més fàcils a l'escolta com I Can't Give Everything Away conté versos realment inquietants i preocupants.

En a penes un mes ja s'ha escrit de tot respecte a David Bowie i el seu disc Blackstar, és increïble la gran maquinària de l'actualitat com genera i rebutja interès en espais de temps realment reduïts, amb Blackstar m'ha sorprès sobremanera. És el signe dels temps que Bowie ha posat en dubte en tan sols dos dies de diferència entre l'edició del disc i la seva mort. Per descomptat no em quedaria sense dir la meva, tot bon amant de la música el coneix i retre-li respecte és primordial, i parlar d'aquest disc també crec que necessari. Però arribats a la puntuació he de matisar i més en el cas d'una figura de la seva envergadura, com el valorem el disc pel que fa a la història del rock?, a la seva obra?, o a l'actualitat?. La primera pregunta ara mateix no té rellevància més enllà del panegíric, la segona al meu entendre està més que clara doncs la seva obra pretèrita té el seu pes, i la tercera és la més susceptible d'anar lligat al gust de cadascú, i això sempre té que ser respectable. En el meu cas particular, i crec que a molts els succeirà paregut, la seva essència inquietant em va parar des del principi, i confesso que sense la seva mort per a mi aquest disc tindria un altre significat ben diferent, diria més, sent un disc brutal i únic, sé que l'escoltaré en comptades vegades, cosa que no significa que no dubte de la seva mestria amb aquest disc, les coses com són.

David Bowie va utilitzar la parca a favor seu, la va enganyar perquè fos personatge principal de Blackstar i va aconseguir deixar-nos bocabadats en una actualitat on regna la sobreinformació, amb un desenllaç i una posada en escena sorprenent, potser aquesta és la grandesa d'aquest disc, lligada a la intenció que des d'un principi ens obliga a mirar de cara a la mort, encara avui un dels grans tabús a vèncer. Això si, pocs han estat els que en la seva vellesa ens han fet partícips de les seves cavil·lacions, però són menys encara els que en l'ocàs i conscients del final ens han fet partícips dels seus últims moments en vida, Johnny Cash, Warren Zevon, afegim avui a David Bowie. Encara que dubto que estiguem davant de la peça final d'aquest gran i excels trencaclosques que és la seva obra, segur que encara guarda un as a la màniga. Ashes to ashes.

Per Chals Roig


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris