Novetats 2018

header ads

Arthur Caravan - Atles Enharmònic (2011)

Amb el seu primer disc els Arthur Caravan encetaven una època de bonança en la música en valencià, etiqueta que no m'agrada i musicalment no és determinant per a mi, però que en cert moment va ser necessària per la regeneració cultural que va suposar, llavors podia respirar-se cert aire d'optimisme musical tot i que com sempre alguna cosa de miratge també hi havia. Llavors vaig tindre la sensació que per fi és feia el rock que tant havia esperat, i al costat de ma casa, i que fos en valencià va ser tot un puntàs. Com no, vaig participar en el mecenatge d'aquest disc, una obligació moral i tot un orgull per al que ací subscriu aquestes humils cròniques musicals, de forma tangencial, però volia estar amb ells, doncs veig en Arthur Caravan l'arquetip de grup de "rock alternatiu", clar, amb les seves particularitats, i a més són història viva del rock fet a València (tot i que Alcoi és un altre univers paral•lel).

El seu camí començava amb peu ferm, un debut que del boca a boca, i entre mistela i mistela, és va fer gran en poc de temps, ajudat tot siga dit, per un directe velvetià del que em quedarà gravat per sempre l'intens concert en el Corral de Rafel. A més eren editats per La Casa Calba, tot un referent d'aquest renaixement musical que recuperava aquell mateix any al mestre Remigi Palmero. Amb el luxe de comptar amb l'ajut del poc reconegut Gat, i rematant la temporada omplerts de glòria pels Premis Ovidi Montllor. S'ha de reconèixer que foren durant un parell d'anys el grup del moment, i per a mi, el més enginyós i inspirat.


L'expectació que em despertava l'hipotètic segon disc dels alcoians creixia al ritme del seu prestigi, que humilment construïen amb un directe molt solvent i homenatjant en "Si t'arriba el dematí" algunes de les millors cançons valencianes de tots els temps. I l'espera va valdre la pena. Atles Enharmònic sona més potent però no deixa de banda altres matisos, els teclats i els arranjaments, i un Pau Miquel que canta amb més seguretat però amb la mateixa tensió lírica.

La guitarra està present en primer pla ja en el començament amb Majors i menors, i amb L'harmonia de les esferes enfilen el rock alternatiu (el de debò, no el dels anuncis indies de roba casual) de darreres dècades, però és Vents pur so Caravan que no haguera desentonat al primer disc, i la primera que em va fer veure que aquest atles està treballat al detall, deixant pas també a cançons més properes al pop com Cadència trencada, donant sentit a l'adjectiu "bonica" en el rock, el que feren els soulmen amb el "baby" però ací a la alcoiana. Com no, la confederació alcoiana fa acte de presència amb una versió de la Cançó de l'alba d'Hugo Mas sobre els versos de Manel Rodríguez Castelló i dedicada a Ovidi Montllor, tota una demostració de la denominació d'origen de les mantes alcoianes, a qui no se li faça l'estomag un embolic amb aquesta cançó és de plàstic. Em sorprenen amb lo be que empasten l'americana amb la resta en Balada d'indios i comboixos. I arrodoneixen el disc contraposant el paisatge elèctric de més de 8 minuts d'El dia de Tots Sants amb la dolçor acústica d'El bon dia, de moment la meva preferida junt a l'homenatge a Montllor. I totes aprofitant el fil conceptual del terme "enharmònic", en les seves paraules: "encara que el seu segon treball sone un tant diferent del primer, al final tot és en essència Arthur Caravan."

Potser aquesta necessitat de justificar aquest canvi significatiu cap a una sonoritat més potent, i perquè no, més professional gràcies a una mescla i masterització d'alt nivell, cosa a la que sempre s'han resistit, sigui resultat de l'expectació i conseqüent pressió generada després del seu reconegut debut, és "el difícil segon disc" que per al cas han brodat. Atles Enharmònic no pateix la manca del factor sorpresa, ni la llunyania d'aquell moment d'eufòria col·lectiva, i si el seu debut va ser una fita per al rock valencià, pense que al capdavall s'han superat, aquest disc creix fora de la calentor de la novetat, tenint-lo a prop i deixant que cada vegada et mostre un detall diferent o veient-se reflectit cada vegada en diferents versos de calat existencial que van regant les lletres en el seu viatge entre escales, notes i acords, lo que solc anomenar un disc de llarg recorregut. Amb Senior vaig voler ser de València, Califòrnia, però ara amb els Caravan vull ser alcoià (miau!). Molt bon disc.



Per a qui encara no l'hagi escoltat, que passi pel seu Bandcamp, descàrrega gratuïta inclosa, encara que us aconselle comprar l'original, aquest és un disc per a gaudir en Hi-Fi i cremant dB's.

Per a anar tancant, alguns dels versos que em guarde per a emmarcar al saló de ma casa:

"quan la vida viscuda es mor, a la mort se la mata vivint" (L'harmonia de les esferes")

"ei bonica, no som més que pols d'estels que es capbussa en oceans emocionals recercant indrets llunyans
que no hem vist ma" ("cadència trencada")
 

"si creus que és massa tard estàs equivocat no és tard si no estàs mor" ("L'interval del diable")

"si encara us dolen els cors no vingueu a plorar els morts marxeu lluny i deixeu l'olor de les flors" ("El dia de Tots Sants")

"tanca els ulls resta en pau que el dolor es fa cançó quan s'amaga el bon dia" ("El bon dia")

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris