Novetats 2018

header ads

Bruce Springsteen - Nebraska (1982) Part.2

Admetem-ho, Springsteen és un tipus molt conservador si ho compares amb la típica rockstar, diguem que és la anti-rockstar per excel.lència, qui ens parla d'aquestes coses que no són 'cool' i no encaixen en l'univers 'sexe, drogues i rock'n'roll', aquests assumptes que gairebé ningú en el rock vol abordar, problemes familiars, foscos records de la infància, falta d'ocupació, veterans de guerra, lluita de classes ... però sobretot ens parla de ser honest i coherent amb un mateix, de dir el que s'és, i no el que tothom espera que siguis, encara que sigui a costa de l'èxit. En tots els seus discos intenta donar resposta als dubtes més existencials, des de l'exuberància lírica dels seus primers discos plens d'odissees urbanes, passant pel grandíssim i rejovenidor Born to Run i la seva dignificació èpica dels mites de l'adolescència (cada dia sona millor aquest disc), per passar a fer el gran salt cap a la narració de les heroïcitats de la classe treballadora i els conflictes inherents al nucli familiar de la seva obra posterior, Darkness on the Edge of Town, The River, i Nebraska on em trobo en aquests moments. 

Tinc una teoria que només el protagonista podria confirmar, encara que pose la mà al foc. Glory Days, el llibre de Dave Marsh, ja us vaig dir que estava molt bé però li falta un punt molt important que només el protagonista seria capaç d'explicar. Marsh ho intenta, però només aconsegueix respostes evasives a la pregunta de quin és el veritable leitmotiv de Nebraska, el motiu que va portar a Springsteen a seure en aquella habitació de Colt Neck a New Jersey per compondre les tonades més fosques i fantasmagòriques tot i que es trobava al cim de la seva carrera, apunta Bruce que va sentir una forta necessitat de trobar-se amb la soledat més absoluta. 

Anem per parts. Tenim el tema de l'èxit, el dilema de seguir el seu instint artístic per sobre del que esperava d'ell el públic, aquesta explicació està molt bé si no fos perquè en el moment de gravar aquelles demos encara no sabia que sortirien tal qual, em val com reflexió posterior. Després tenim el tema del cinema: Badlands (Terrence Malick), Wise blood (John Houston), The Grapes Of Wrath (John Ford) etc ... la literatura: Flannery O'Connor, Joe Klein (Woody Guthrie: A Life) etc ... ingredients aquests que li van servir per contextualitzar les seves històries dins d'un marc històric concret que enllaçava molt bé amb la situació d'aquells moments a principis dels vuitanta, i finalment tenim la música: Woody Guthrie, Robert Johnson, John Lee Hooker, l'American Folk Music Anthology etc ... , influències que li van donar altres colors per afegir a la seva particular paleta artística plena de soul-rock. Però continuem sense saber el motiu real que va portar a ofegar els seus personatges en situacions asfixiants sense sortida. Com bé diu Marsh: 

'El noi que li suplica al policia de trànsit que no li detingués al peatge de Jersey podria ser el mateix solitari conductor de Stolen Car, l'home fent rugir el seu vehicle per trobar-se amb la seva noia enmig de la nit a la mateixa autopista era Ramrod revisitat, el perdedor atrevint-se a l'aposta forta en Atlantic City tenia una estreta relació amb el Meeting Across the River, els germans en Highway Patrolman eren una versió condemnada dels empassamilles de Racing in the Streets. El que tots els nous personatges tenien en comú era que es veien tancats en situacions en què no hi havia cap esperança ... '


En el cas de Nebraska hi ha dos tipus d'històries ben diferenciades, el primer grup forma el cos central del LP i és el que tot crític com cal a analitzat fins a la sacietat, cançons com Nebraska, Johnny 99, Atlantic City, Highway Patrolman, State Trooper i Open All Night, retraten els personatges al límit comentats en mil i una ocasions, en canvi altres com Mansion on the Hill, Used Cars, My Father 's House i Reason to Believe parlen d'experiències personals, les tres primeres de la infància. Poques vegades s'ha reparat en aquesta altra cara més íntima, en particular amb aquesta mirada ingènua de la infantesa des de la qual es descriuen alguns dels seus retrats sobre el desarrelament. 

Mansion on the Hill, el primer tema que Springsteen va compondre per a Nebraska i que recull el testimoni de la cara més reflexiva de The River, ens parla des d'un record molt concret de la seva infància, aquella mansió on es viu una altra vida diferent, on tot brilla i roman net i luxós a través dels anys, mentre ell ho observa enllà fora de la casa recolzat en l'herba... la lluita de classes des dels ulls d'un nen però amb les reminiscències de l'obra d'O'Connor: 
'De nit el meu pare em portava amb cotxe pels carrers d'un poble silenciós i tranquil, aparcava en una carretera secundària al costat de l'autopista i miràvem la mansió al turó ...

En Used Cars Springsteen confirma el que em temo, amb aquest tema em vaig adonar del veritable origen de la negror que formava part de la seva vida en aquell moment, en aquest record Springsteen recorda com anava assegut al cotxe del seu pare, observa la crua realitat, com després d'una vida de treball mai podran pujar a un cotxe nou: 
'El meu pare sua la mateixa feina de sol a sol, jo torno a casa pels mateixos carrers bruts on vaig néixer ...' L'única esperança és un bitllet de loteria, no hi ha escapatòria. Que li hagués passat ha Bruce sense la seva guitarra? romandria en aquestos bruts carrers segurament en un dur treball de sol a sol al igual que son pare havia fet tota la seva vida.


En el seu anterior The River, el protagonista d'Independence Day  confessava: 'No canviaríem res encara poguéssim ... a mi no em faran el mateix que et van fer a tu ... era impossible que aquesta casa ens acollís a tots dos, suposo que els dos som molt semblants ...
Aquell protagonista és el mateix de My Father 's House, possiblement la més punyent de tot el disc, Marsh no se n'adona ... no conté morts, tampoc parla de jugar fora de la llei, ni de quedar-se sense treball, parla d'una experiència més quotidiana, característica que la converteix en més aterridora per la proximitat amb l'oient, parla d'una condemna, però no com la de Johnny 99, una més dura.
Ara desperta a la nit sobresaltat escapant d'una foscor semblant a la que va experimentar de jove en sa casa, vol córrer cap al seu pare, entén el dur que ha hagut de ser travessar tota aquella merda, tota aquella distància que tantes vegades s'ha descrit en la lluita de classes, es confessa, vol redimir un gran pes, però el seu pare ja no hi és ... se'n va anar, va desaparèixer entre la boira ... i aquesta asseguda que sempre va pensar que arribaria per posar les coses al seu lloc ... mai arribarà, la redempció quedarà sense resoldre per sempre. 
Sense cap dubte és la major de les condemnes, no deixar constància d'un últim adéu, d'un 't'estimo' ... A Springsteen li fa mal de debò, penso que és un pes amb el que es va trobar de nou passat la boràgine de l'èxit de The River, assegut pensant en la solitud, potser difícilment comprensible per a qui no hagi passat una situació semblant. De manera inconscient va intentar redimir-se al llarg de la seva discografia portant en moltes cançons la lluita de classe a primera línea de foc, treballadors com son pare condemnats a un treball que els furta la salut i els somnis (Factory), maltractats per les circumstàncies (The River). Però no va poder fugir d'aquesta foscor, tard o d'hora, com a tothom t'acaba enxampant per molt que corris. Nebraska neix des d'aquesta por i aquesta negror d'on Springsteen va deixar rugir a tots aquestos personatges descarrilats i desarrelats que graten els solcs d'aquest LP.

Tanca el disc Reason to Believe amb més resignació que esperança, cançó que sorgeix de la mateixa experiència de Springsteen una fosca nit que conduïa direcció Millstone per la Highway 33. Una petita escletxa per on deixa que entri un petit feix de llum. (Aquesta cançó bé podria merèixer un post)

En el següent disc aquests records de la infantessa tornen en My Hometown, possiblement una de les estrofes més tendres que he escoltat: 'M'asseia en els seus genolls, en aquell vell i gran Buick i conduïa mentre travessàvem el poble, ell em despentinava una mica i em deia: fill, fixa't bé, aquest és el teu poble'


La casa del meu pare

Ahir a la nit vaig somiar que era un nen
Allà on els pins creixen alts i salvatges
Intentava arribar a casa a través del bosc
Abans que caigués la foscor
Vaig sentir el vent xiuxiuejar
A través dels arbres
I veus espectrals elevar dels camps
Vaig córrer amb el cor
Colpejant-me per aquest camí trencat
Amb el diable trepitjant els talons
Em vaig obrir pas entre els arbres i allà a la nit
La casa del meu pare romania il.luminada amb força
Les esbarzers i les branques
Estripaven meva roba i esgarrapaven els meus braços
Però vaig córrer fins que vaig caure tremolant en els seus braços
Em vaig despertar i vaig pensar
Que els difícils assumptes que ens separaven
Mai més, senyor
Ens tornarien a distanciar
Em vaig vestir i em vaig dirigir cap a aquesta casa
Des de la carretera
Podia veure les seves finestres il·luminades
Vaig pujar els graons
I vaig romandre al porxo
Una dona a la qual no reconèixer
Va venir a parlar amb mi a través d'una porta encadenada
Li vaig explicar la meva història, i per qui havia vingut
Ella va dir: "Ho sento, fill
Però ningú amb aquest nom viu ja aquí"
La casa del meu pare brilla amb força
Roman com un far trucant a la nit
No para de trucar
Tan freda i solitària
Brillant a través d'aquesta fosca carretera
On els nostres pecats jeuen sense expiar


Nebraska Part.1 | Nebraska i l'èxit | Sessions de David Kennedy

Fonts de la sèrie Nebraska:
Glory Days (Dave Marsh)
Songs (Virgin Books)
Canciones (Espiral)
The Stone Pony, S.C.P. Fanzine & Fan club


Publica un comentari a l'entrada

5 Comentaris

  1. Hola, tens un regalet molt personal per a tu ací: http://nosabesloquetepierdes.blogspot.com/2011/09/hoy-por-ti-mute-dias-tan-perfectos.html Espere que t'agrade.

    ResponElimina
  2. Una entrada cojonuda, completa y redonda, aunque debo reconocer que no es uno de los trabajos del Boss que más me gusta.

    ResponElimina
  3. Gràcies pels vostres comentaris. M'alegre que us agrade. Disculpam Víctor, arrive tard, ho veuré. Sergio, aquest treball és d'aquestos en els que d'una escolta no entren, espere t'arribe tant com a mi.
    Salut companys i gràcies per comentar

    ResponElimina